A partir del ideals difosos pel Mestre els joves comencen a materialitzar els nous sentiments que els envaeixen amb les reunions de El Club dels poetes morts. En aquest punt però, malgrat tractar-se del traspàs del primer llindar encara és possiblement per molts tan sols un acte de rebel·lió contra el poder, una acció pròpia d'adolescents que efectuen sense massa consciència, actuant com a poble, com a ramat. I és a partir d'aquest acte, que cada u d'ells comença a interioritzar i individualitzar la doctrina rebuda.

· Actuació com a ramat:
Dos personatges com Pitts o Mix, seran els estereotips de tanta gent que tan sols segueix els passos de la majoria, d'aquells individus sense massa criteris que són susceptibles de seguir qualsevol ideal. Són personatges que actuen sota la pressió dels seus pares, i atemorits no han sigut capaços de personalitzar el missatge del Mestre, tan sols moguts per les situacions. Si bé en un primer moment són convençuts pels seus amics, finalment actuaran, més que egoistament, covardament, com ovelles tornant dins el corral amb el cap cot, d'on s'havien escapat per equivocació.

· La necessitat de l'autoexpressió i autoconfiança:
Un altre cas serà el de Todd, un alumne que trobarà en la seva dificultat d'expressió el seu cim a aconseguir. Serà potser, un dels personatges amb menys consciència del seu estat erràtic, tanmateix, com alguns dels seus companys també aconsegueix posar fi al viatge amb la victòria aconseguida. El Messies actuarà sobre aquesta figura, intentant el miracle d'aconseguir que faci la lectura d'un propi poema. És un jove que sempre ha vist eclipsats els seus pensaments per les paraules dels seus pares, i mai s'ha sentit valorat. Altra vegada però, el protagonisme no recaurà en la figura de l'heroi messiànic, sinó en el propi personatge que, si bé en uns inicis creu en la seva poca importància, i encara en un determinat moment callarà sota les figures paternes, finalment serà el primer que farà sentir la seva veu amb fermesa per donar recolzament al professor Keating. Aconseguirà oblidar les seves pors i debilitat, i ja res no el farà aturar en expressar els seus propis ideals. El seu propi velló ha estat aconseguit.

· El desvetllament de l'amor:
Una altra representació d'aquest viatge recaurà en la figura de Nox, que al llarg del recorregut aconseguirà no posar més obstacles al desvetllament de l'amor, propi en qualsevol adolescent. Serà també, com en el cas anterior, un procés de descoberta de sí mateix, i d'allunyament de la racionalitat sempre marcada pel poder. Com en el cas anterior, el velló a aconseguir és l'actuació lliure dels sentiments, aquí envers l'amor, sense l'obstacle de la racionalitat.

· La rebel·lió personificada:
El desenvolupament de Dalton serà un cas bastant ambigu. En intentar descobrir el motor que guia el seu recorregut, tan sols és possible descobrir el missatge: Carpe Diem. A diferència de la resta de companys, ja anteriorment a l'arribada del professor, troba en la rebel·lió la seva manera natural d'actuar, tanmateix fins llavors també són actes propis de l'adolescència i segueix actuant sota les obligacions paternes. Tanmateix, a partir de les reunions de El Club dels poetes morts, el personatge comença a donar més sentit a la seva rebel·lió, assignant-li el missatge de Carpe Diem. Possiblement parlem del personatge més apassionat del grup, més disposat a trencar amb les normes dictades pel poder, tanmateix és potser alhora el personatge amb el velló menys definit. És la figura que començarà a fer evident al poder la revolució que s'està iniciant, i l'únic que s'atreveix a enfrontar-se obertament al poder, afirmant la seva participació al Club. Però, tal com li aconsella el professor: hi ha un moment pel valor i un altre per la prudència, cal distingir-los. No perdi el cap! El missatge Carpe Diem no es pot trobar tan sols en paraules, sinó que cal donar-li una materialització que possiblement no aconsegueix trobar-li Dalton, més aviat és el contrari, aconsegueix donar un lema a la seva rebel·lió.

· El conflicte pare/fill:
L'adolescent encara contempla en les figures paternes, especialment, la font de tot coneixement i alhora objecte del més gran respecte. És l'edat de la descoberta dels pares com a persones, no com a sers superiors que tenen la resposta adequada per cada moment. A partir d'aquesta descoberta, cada adolescent cerca en ell mateix la seva pròpia persona, per poder establir les seves respostes personals, ja que comença a dubtar de la perfecció que anteriorment tenien les paternes o procedents dels professors. El fill, encara recolzat per una figura que sent superior a ell, en aquest cas el professor, posarà en dubte, tal com feu el poble seguidor de Crist, de Moisès, o de tants altres líders messiànics, les estructures del poder. Com també ens recorda Freznel :
Es tracta d'una prova de forces que es produeix quan la jove generació ha madurat suficientment per independitzar-se, però l'antiga segueix mantenint el seu domini i també posseeix encara l'aptitud per exercir-lo.
I aquest serà el cas de Neil, quan aconsegueix descobrir la passió de la seva vida: ser actor. Deixant-se endur pel missatge del senyor Keating, i posant les emocions per sobre qualsevol acció. Degut a la por però, no s'atreveix a enfrontar-se obertament amb el fort caràcter del seu pare, ja que per sobre de tot cal que respecti la figura paternal amb obediència, es rebel·la secretament contra ell, i decideix per primera vegada actuar lliurement, segons les seves pròpies conviccions. Com segueix afirmant Freznel:
El pare viu l'afany d'autoconservació, que al mateix temps és conservació d'allò tradicional; però també se li imposa la protecció de la joventut, a la que ell ha donat la vida i que és la continuació de si mateix, encara que ella es torni contra ell. Pretén atraure's el fill, ja que sap que la perdició d'aquest el destruiria a ell mateix i la seva pervivència.

Així en la majoria de casos el jove es converteix en promotor del conflicte.
I és per aquest motiu que el pare vol convertir el fill en un excel·lent metge, i com ell mateix li dirà: jo ho he donat tot perquè siguis metge, i ara no em fallaràs, sobreposant d'aquesta manera el desig patern de crear un fill model, a poder posseir una vertadera relació natural i simple pare/fill. Neil ha captat el missatge del professor, i decideix buscar el seu propi mite més lluny del mateix senyor Keating, no s'atura tan sols en fer del professor un mite, tal com faran la majoria dels seus companys, sinó que durà la necessitat de cercar i apropiar-se la seva pròpia identitat fins als límits. Tal com segueix afirmant Freznel, poques vegades succeeix que el fill rebel acabi compartint el mateix punt de vista del seu pare, i recolzi la manca de llibertat, i malgrat que fins llavors el fill tan sols decideix resignar-se a les ordres paternes, finalment decideix posar fi a aquells situació, sense arribar mai al conflicte obert. Neil és el personatge que primer recull la crida del senyor Keating i li dóna fruit amb la reinaguració de les reunions dels vells poetes, i és també el que decideix enfrontar-se amb els codis del poder amb un clar objectiu, malgrat que mai obertament. Està decidit a independitzar-se com a persona i ho farà fins al final.

És doncs, el personatge romàntic per excel·lència. En primer lloc fomenta l'individualisme, la recerca del JO per part dels seus companys, amb l'afany de donar més importància al gènere poètic, així com el subjectivisme, convertint els ideals i aspiracions del JO en el centre de la seva vida. D'aquesta manera donarà gran importància a la recerca de la pròpia personalitat, exterioritzant sentiments d'insatisfacció davant la vida, davant la recerca d'una felicitat impossible dins el context d'aquesta hermètica comunitat tradicional, ja que, com ell mateix expressarà, el teatre ha estat la descoberta del seu motius per ser. La impossibilitat de dur a terme els seus ideals, prohibits pel seu pare, aquest enfrontament entre realitat i desig, es manifestarà en primer lloc en una tímida rebel·lió (proposta de les reunions de poesia, i posterior fugida per tal de poder actuar) o també tímids intents de protesta, sempre aplacats pel seu pare, i finalment en la definitiva evasió de la realitat, producte de la insatisfacció davant el món que l'envolta envaït per la raó, que contínuament s'oposa al seu doll d'emocions i sensacions que desprèn. Trobarà en el suïcidi, la seva evasió definitiva, incapaç de superar la disjuntiva en què es troba. Davant l'enfrontament i al insatisfacció de la racionalitat, el màxim acte romàntic es converteix en el suïcidi.

· L'anti-mite:
El següent personatge compleix un dels requisits que conté qualsevol relat bíblic: la traïció. Tal com succeeix amb la resta de companys que actuen amb ramat, també Cameron és finalment convençut per formar part del Club dels poetes morts, tot i que mai l'abandona un deix de penediment pel què estan fent. Així, com aquests companys citats, el seu viatge iniciàtic s'acaba amb la figura del professor, la seva necessitat de descobrir un mite més enllà del límits que marca el poder, s'atura en la superficialitat dels actes de la col·lectivitat. És un individu envaït per la feblesa, i alhora pel seu afany de convertir-se en un mite per lluitar contra el mite messiànic: l'anti-mite. I és aquest desig per no caure en l'anonimat que el farà actuar de Judes, traint tan el mestre com la resta de companys. D'aquesta manera és la traïció no només a aquella persona que els ha fet obrir els ulls, sinó també als sentiments, l'autoconsciència, o a la mateixa amistat dirigida cap a la resta de companys.
Tanmateix el seu bes de traïció no anirà dirigit només al triomf del racionalisme, sinó que al mateix temps, aquesta deslleialtat marcarà la seva pròpia sentència, ja que significarà la fi del seu viatge cap a la descoberta de la seva identitat, la inaccessibilitat al seu propi velló, i el retorn sota les faldilles del poder. Si com anteriorment s'ha comentat que el moviment per l'autodescobriment significava renaixement, ara la fi del viatge dicta la seva pròpia mort. Mort com a persona autònoma que podia haver estat.