Democràcia

De vegades he tingut ocasió de parlar amb amics d’aquest rodal —de l’Empordà, de l’Empordà petit— d’aquest nostre país de Catalunya, que en definitiva és el nostre, sobretot si es parteix de la situació fonamental i bàsica, de com està construïda la gent, de com estem construïts. I és clar: sempre es va a parar al mateix, a esbrinar si som un poble tendencialment democràtic o despersonalitzat i inert.

He sentit sostenir que les condicions objectives de la democràcia, en aquest espai, en la totalitat d’aquest espai, són d’una visibilitat indiscutible. Les raons són aquestes: no hi ha cap aristocràcia, vull dir que l’escassíssima que hi ha no té cap pes ni compta per a res; l’Església catòlica, que és l’única existent, des de la destrucció de la Inquisició, realitzada per les Corts de Cadis, no ha intervingut mai, per a res, en la consciència de la gent si no ha estat per la voluntat explícita dels interessats; la propietat rústica està molt dividida en trossos petits, i aquest fet s’ha hagut de respectar fins i tot quan s’ha produït un corrent a favor de la concentració parcel·lària en els nostres dies; quan s’ha produït, per raons comercials i industrials, una determinada concentració de riquesa, el fenomen ha durat molt poc: dues generacions, màxim tres, com s’ha pogut demostrar en la indústria surera; les activitats personals, quan han existit, han donat resultats positius: un home intel·ligent per als negocis, persistent, puntual, tenaç, ha pujat indefectiblement, en totes les situacions. Encara he sentit formular altres raons a favor d’aquest fet, però aquestes que acabo d’escriure són les principals al meu entendre, i, així, no ens allargarem més. Em sembla evident que aquests fets no són pas gaire corrents en molts països de l’Europa occidental —a França, no en parlem—, com saben totes les persones que coneixen aquests països.

Ara, també he sentit formular un punt de vista diferent, o sigui que la democràcia és impossible en els llocs en què l’individualisme és tan visible com en el nostre país. Que ho és, és certíssim. No hi ha manera de posar-se d’acord amb ningú i sobretot amb el nostre veí. No estem mai d’acord en res. Els nostres punts de vista sempre són diferents. Ens passem la vida discutint, o sigui perdent el temps. Si un diu blanc, l’altre diu negre. Totes aquestes discussions s’acaben per fatiga i, per tant, per oblit. ¿Quines són les causes d’aquest tarannà tan persistent? La misèria ancestral? ¿La influència dels elements externs i sobretot el clima que patim, que és horrible? L’enveja? ¿Una certa tendència a la bogeria més hiperbòlica, a la intemperància més permanent? Són els residus de l’antic dogmatisme? Són les deixalles, per contrast, dels comtats feudals, que ha creat l’anarquia social? És per aquesta raó que l’empordanès sempre pateix —d’amagat, naturalment. No hi ha res més agradable que estar d’acord amb la gent. És molt difícil. Un dels pobles més difícils, en aquest sentit, és Palafrugell, el meu poble natal. El desacord és positiu i permanent. Un dia vaig conèixer un notari que tingué la notaria de Palafrugell durant cinc anys. Havia estat notari en altres poblacions del Principat. En el moment del seu traspàs a un altre lloc em digué: «Vol creure que no he comprès mai aquest poble? Sobre els interessos més generals, l’acord és sempre impossible. No ho havia vist mai enlloc. No ho veu així? Però, què hi vol fer?».

L’empordanès sempre pateix de desacord i a la curta o a la llarga sempre fa el mateix: es tanca a casa seva i no vol tenir res a veure amb res. Es torna solitari, va a la seva, fa el que li sembla i segons la seva voluntat. De vegades penso en les famílies que viuen sobre la voravia d’un carrer i que conec, perquè tots formem part de la vella gent. Tots són estranys, difícils de comprendre, desunits, de vegades obscurs, altres vegades eixelebrats, crematísticament els uns van bé i altres malament, són externament amics, però no es poden veure, de vegades fins els de la pròpia família. Estranys, tancats i sempre viperins, ¿com és possible de crear una situació favorable a la democràcia actuant i positiva? És clar, hi ha petits grups que sobre determinades coses sempre s’entenen, grups petitíssims —i que en definitiva constitueixen els residus del caciquisme empordanès, que, en l’agricultura sobretot, tenen encara alguna força. Són grups que aparentment no són res, però que, persistents com són, sempre tenen pes. I això forma el gran contrasentit de l’Empordà: un país que té les condicions objectives de la democràcia —ho dèiem al principi— i, en canvi, és dominat per petits grups, per ínfimes minories, pràcticament des de sempre, excepte, és clar, en els moments de faramalla en què tot és emportat per un foc d’encenalls peremptori i fugitiu.

Si tota aquesta curiosa i autèntica posició té com a rerafons la divisió real entre la Catalunya Vella i la Nova, entre la dels comtats feudals, que ha originat, a la llarga, un esplet d’individualisme tan remarcable, i la Catalunya mitral, de la mitra de Tarragona, que ha creat, potser, una unió més comprensiva, també podria ser un fet real. Ara: potser aquest fet s’ha estudiat poc, i, en definitiva, tothom va a les palpentes. Potser convindria de fer-ho, sobretot perquè formem part d’un país tan vell, tan complicat i sorprenent.

Potser convindria de fer-ho, sobretot perquè no sabem on ens movem. Hi ha, és clar, un nucli central que és Barcelona, ciutat fabulosa, monstre de difícil maneig, que pretén donar unes directrius generals que arriben molt esmorteïdes a la perifèria del país. Sí, no es pot negar: hi ha Barcelona, però hi ha un localisme, no gaire remot, que és vivíssim. Lligar aquestes coses, lligar-les bé, necessitarà una gran vitalitat, una sensibilitat i un esperit enormes.

Josep Pla Notes del Capvesprol