Capítol XI

Evocació dels morts

  »En ser que davallàrem al nostre vaixell i a la mar,
de bell antuvi varàrem la nau al salobre diví,
i armàrem l’arbre i el drap dins la nau negrenca, i prenent
aquell bestiar l’embarcàrem, i nosaltres mateixos
pujàrem tots adolits, escampant bona maina de llàgrimes.
I aviat part darrere la nau de la proa blavenca
ella ens envià un oratge propici que omplia
les veles, un bon company —ella, Circe trenabonica,
terrible deessa de parla mortal. I nosaltres, un cop
tinguérem endreçats un per un els ormeigs de la nau,
ens vam asseure: i el vent i el pilot governaven al dret.
I tot el dia tibà el velam de la nau viatgera;
i va colgar-se el sol, i ombrejaven tots els camins.
  »I arribà a les fites de l’Oceà del corrent tan pregon.
I allí hi ha el poble i la ciutat dels homes Cimmeris,
velats de calimes i de nuvolades: i viuen
sense que mai el sol lluent amb sos raigs els traülli,
ni llavors que es remunta devés el cel estelat,
ni quan de bell nou es decanta de dalt del cel cap a terra:
només una llòbrega nit s’estén sobre els mísers mortals.
 
En pervenir-hi, encallàrem la nau a la platja, i traguérem
les bèsties. I, al llarg del corrent de l’Oceà, férem via
fins a ser que arribéssim al lloc que ens havia dit Circe.
  »Allí Parimedes i Euríloc tenien les víctimes fermes.
I jo traient-me l’espasa punxent de contra la cuixa,
vaig cavâ un sot que fes com un colze d’ample i de llarg,
i entorn vaig vessar-hi una oferta per tots els morts, de primer
amb llet melada, i després amb vi dolç, i per fi també amb aigua;
i per damunt hi vaig espargir una blanca farina.
Llavors preguí de genolls a les testes vanes dels morts,
prometent que en tornant a Ítaca immolaria a mes sales
una vaca eixorca, la millor que hi hagués,
i acaramullaria la pira amb coses preuades,
i per Tirèsias tot sol sacrificaria un moltó
de banda, tot negre, aquell que en els nostres ramats més lluís.
Però en ser que ja vaig haver implorat amb vots i amb pregueres
les races il·lustres dels morts, agafí el bestiâ i degollí’l
al caire del sot, i rajà la sang que fa un núvol negrenc,
i vet aquí que tot d’una de dintre l’Èreb vingueren
totes en turba les ànimes dels difunts que moriren.
Núvies, i joves fadrins, i vellards que han patit i patit,
i donzelletes botents, amb el cor ple del dol de suara,
i molts també ferits: per les llances capçades de bronze,
homes occits a la guerra, amb cuirasses remulles de sang:
tota una munió que al voltant del sot acudien
de totes bandes, amb una clamadissa per dir-la
sols un déu; i a mi va agafar-me una groga paüra.
Llavors, exhortant els companys, vaig manar-los que aquelles bèsties
que jeien allí degollades pel bronze desapiedat,
havent-les pelat, les cremessin, i a sobre invoquessin els déus,
i Hades potent, i amb ell l’espantable Persefonea.
I jo, traient-me l’espasa punxent de contra la cuixa,
seia, sense deixar que les testes vanes dels morts
vinguessin vora la sang, ans de sê assabentat per Tirèsias.
  »I la primera vingué l’animeta d’Elpènor company,
que encar no havia estat sebollit dins la terra dels amples
camins, perquè havíem deixat el seu cos a l’estatge de Circe,
sense tomba ni plor, car un altre delê ens encalçava.
Jo en veure’l llagrimegí, i el vaig compadir en mon cor,
i fent sentir la veu li vaig dir paraules alades:
  »—Elpènor, i com has vingut a la calitjosa tenebra?
Has fet més camí tu a peu, que no jo amb el negre navili.—
  »Així feia jo, i amb un plany ell me va respondre, dient:
  »—Nissaga de Zeus, Laertíada, Ulisses tan enginyós:
m’ha esgarriat la mala volença què sé de quin númen,
i vi com ni un déu ho diria. Ajaçat dalt de tot de l’estatge
de Circe, no vaig fer esment que hagués de tornâ a davallar
passant per l’escala llarga, i vaig esbalçar-me de cap
daltabaix del sostre, i va desllorigar-se’m el coll
de dins les vèrtebres i davallà la meva ànima a l’Hades.
I ara te m’agenollo pels que jaquires enrere,
pels que no són aquí, per l’amor de l’esposa i del pare
que et va criar sent infant, i per l’amor de Telèmac
que tu deixares únic a les teves estades;
perquè jo sé que d’aquí, partint de l’estatge d’Hades
atracaràs el vaixell ben obrat a l’illa d’Eea:
llavors allà, missenyor, recorda’t de mi, jo t’ho prego,
no m’abandonis sense plor, sense tomba, en tornar-te’n,
i em giris l’esquena, no sigui que et porti jo l’ira dels déus.
Sinó que, mira, crema’m amb totes les armes que tinc:
i amuntega’m un monument a la duna del mar esblanquit,
monument d’un home infeliç; perquè sàpien de mi els venidors.
Compleix amb això, i damunt de la tomba planta-hi el rem
amb què vivint jo remava, quan era amb els meus companyons.
  »Així feia ell, i jo a mon torn responent, li diguí:
  »—Amb tot això, oh infeliç, jo per tu compliré, i ho faré.—
  »Tal sèiem tots dos canviant l’un amb l’altre paraules tristes,
jo en una banda, amb l’espasa estesa sobre la sang,
i a l’altra l’espectre del companyó que anava parlant-me.
  »I en acabat vingué l’ànima de la mare difunta:
Anticlea, la filla del magnànim Autòlic,
que jo vaig deixar vivent en partir cap a Ilíon sagrada.
I en veure-la llagrimegí, i vaig compadir-la en mon cor;
però ni així vaig deixar-la, amb tant de greu que em sabia,
venir a prop de la sang, ans de sê assabentat per Tirèsias.
  »I en acabat vingué l’ànima del Tebà Tirèsias,
que duia a la mà un ceptre d’or, i em va conèixer i va dir-me:
  »—Nissaga de Zeus, Laertíada, Ulisses tan enginyós,
què penses, doncs, oh míser, que deixes la llum del solell,
i véns a veure els difunts, i llur sojorn sense joia?
Però recula del sot, i enretira l’espasa aguda,
per beure jo un poc de la sang, i et parlaré sense falla.—
  »Digué, i jo reculant vaig ficar dins la beina l’espasa
clavetejada d’argent: i en havent begut la sang fosca,
llavors em parlà amb aquests mots, l’endevinaire sens tara:
  »—Tu vas cercant un retorn dolç com mel, esplèndid Ulisses,
i un déu te’l farà treballós: perquè no em sembla que puguis
mai passar d’amagat d’Aquell que sorolla la terra,
el qual et serva rancúnia dintre son cor estojada
per la ràbia d’haver-li eixorbat el fill amorós.
Però tot i així podeu encara arribar, passant penes,
si és que vols retenir el teu cor i el cor dels companys,
llavors que a la primeria duràs la nau ben obrada
a l’illa Trinàquia, fugint de la mar color bru de viola,
i hi trobareu pasturant-hi les vaques, i les ufanoses
ovelles del Sol que tot ho veu, i sent tota cosa.
Si no els fas cap dany, i les deixes, i de la tornada t’ocupes,
podeu arribâ encara a Ítaca, tot i passant moltes penes.
Però si els feies cap dany, t’assenyalo llavors la desfeta
de nau i companyons: i tu, baldament te n’esquivis,
tard tornaràs, i amb mal, amb els companys tots perduts,
en un vaixell forastê; i trobaràs fatigues a casa,
uns homes presumptuosos que et devoren el bé,
prenent-ne l’esposa divina, i fent-li presents nuvials.
Però jo et dic que en venir els faràs pagar llurs ultratges.
I en ser que ja els pretendents hauràs occit dins tes sales,
bé amb parany o bé amb el bronze punxent cara a cara,
aleshores agafa un rem amanós i camina
fins que arribessis a uns homes que no coneguin el mar,
ni mengin la vianda adobada amb sal, i no sàpien
què cosa són vaixells de la galta pintada amb sanguina,
ni amanosos rems que fan d’ales talment a les naus.
I et diré un senyal bo d’entendre, el qual no pugui amagar-se’t.
El dia en què et topi un altre pelegrí per la via
que et digui que al muscle lluït hi duus una pala de batre,
llavors tu planta en terra el rem amanós, i tot d’una
que hagis fet sacrificis bells al Rei Poseidó,
un brau, i un anyell i un verro, que és el que munta les truges,
parteix-te’n d’allí camí del casal, i ofereix hecatombes
sagrades als déus immortals que l’ample cel posseeixen,
a tots de bon rengle. I la mort et vindrà de dins el salobre,
suau com més no podria, i t’occirà aclaparat
per una vellesa ufanosa: i a l’entorn de tu el poble
serà feliç. I això que et dic és cert sense falla.—
[...]