infoReflex
racó de la LLENGUA
Qüestions de sociopolítica lingüística
“Hi ha dues paraules en català sense equivalent en cap altra llengua: seny i enraonar” (Francesc Pujols)
ALTRES LLENGÜES
Breu notícia
de la nostra llengua comuna:
Minieditorial
La llengua mediterrània

No crec que la solució "valencianocatalana", com a nom de la nostra llengua comuna, pugui reeixir de cap manera, i certament es pot interpretar com una cessió, ni que sigui nominalista, que podria comportar temptacions de secessió prou serioses i altres problemes més endavant. No veig clar que sigui necessàriament millor "valencià-català" que no que al PV se'n digui "valencià" a seques. Perquè el fet que se'n digui "valencià" es pot defensar sense transcendentalismes dient que és el nom que allà donen a la mateixa llengua, igual com canvien de comarca en comarca els noms dels bolets, dels peixos i de moltes bestioles... En canvi, potser l'oficialització de "valencià-català" implica, per a alguns, una simple voluntat política d'unificar artificialment el que és separat. Acceptarien mai els castellans que el seu idioma es digués castellanoandalús o manxegoespanyol o aragonesocastellà? No, la composició del nom ja implica d'alguna manera com el reconeixement d'una diversitat d'origen, com si dues llengües diferents s'haguessin volgut ajuntar. I, en canvi, cap castellà no es posa nerviós si sent a dir que a Sevilla es parla andalús... Llavors? Tindria cap sentit que a partir d'un determinat moment decidíssim anomenar un tubercle comestible amb el nom de creïlla-patata? No sabem tots -tots els que sabem què és i l'hem tastada- que la patata i la creïlla són la mateixa cosa? Ja sé que hi ha gent que diu que la queraïlla és diferent de la patata, però són gent que no saben què és la creïlla ni què és la patata, parlen per parlar i fan bocades. I als ignorants, no els convencerà pas que algú -qui tindria prou autoritat?- els digui que a partir d'ara s'ha de dir creïlla-patata, perquè ells continuaran dient que la queraïlla és d'ací i la patata d'allà o a l'inrevés. I, en canvi, amb el nom creïlla-patata, des de fora -justament en el terreny on es vol empeltar la denominació composta!- es veurà com una cosa artificial, com una creació de l'enginyeria genètica aplicada a la llengua.

Vull dir: la solució de dir-ne "valencianocatalà" és una solució que potser implica un reconeixement d'unitat, però que alhora altres poden interpretar com que s'hi afirma que existeixen prèviament dues realitats distintes que fins ara estaven separades i que s'uneixen per una voluntat política que serà difícil no considerar artificial.

I a més, aquesta hipotètica denominació internacional no resol el problema del nom científic de la llengua i el seu nom codificat: ctv?, vct?, vac?

Jo proposo autoadjudicar-nos, amb el permís d'Andorra, el nom del nostre mar comú: el Mediterrani.

Em direu: hi ha moltes llengües, al Mediterrani. Tant se val. No hi ha cap llengua que hagi adoptat aquest nom per a la seva. I no hi ha cap inconvenient, em penso, amb una mica de pressió popular i de voluntat política, per fer que a poc a poc es vagi imposant una nova denominació. Nova, sí, però ben natural.

La definició dels diccionaris podria anar per ací:


mediterrani, ània
. 1. Relatiu al mar Mediterrani i a les terres amb què està en contacte. 2. Llengua que, amb diverses variants com són el català i el valencià, l'alguerès, el tortosí, les diverses varietats balears, etc., es parla en terres de l'oest de la Mediterrània... (Bé, ho deixo per als lexicògrafs)

Això permetria que tothom pogués dir que parlava la "seva" llengua (català, valencià, mallorquí, alguerenc, rossellonès o el que sigui) sense sentir-se incòmode, quan vulgui dir la varietat dialectal, i alhora es podria reconèixer en el nom d'una llengua comuna també sense sentir-se incòmode.

Caldria canviar el nom del IEC i d'algunes altres coses, no cal dir-ho.

Evidentment, variaria la meva proposta si tirés endavant alguna altra solució com la del dinàmic promotor cultural d'Elx Joan-Carles Martí, de dir-ne "oriolà" o un altre nom nou que no fos polèmic per ningú, i que garantís, per tant, la unitat futura de la denominació de la nostra llengua comuna.


Pere Saumell

La primera versió d'aquest text es va publicar a
Migjorn, 29 abril 2003
Webs recomanats:
a
Alguerès
Balear
Català del mig
Nord-occidental
Rossellonès
Tortosí
Valencià

i també:
Bilingüisme
Els Països "Catalans"
Declaració
universal
dels drets
lingüístics
Altra documentació d'interès:
Decàleg del catalanoparlant
Proposta de Til Stegmann
Sempre en català
Recull fet per Lluís Gon Saga
Norma i literatura
per Joan F. Mira
Les arrels de la toponímia catalana
(ressenya d’una exposició)
El nou diccionari del IEC
(resum de premsa)
La intercomprensió entre els parlars catalans
per Josep Saborit
Polèmica sobre el sexisme en el llenguatge
per Bill Phillips i Joan Busquet
Mantenir la llengua
per Ferran Suay
“Valencià en perill d’extinció”
per Joan Solà i Pere Saumell
El nom de les lletres
per Albert Rossich
L'ús social de la llengua catalana
(Declaració de l'
Institut d'Estudis Catalans, 21 octubre 2004)
La rosa dels vents
per Julià Garcia i Soler
Diferències de gènere català - castellà
per Eugeni S. Reig
Cent anys de Joan Coromines
per Joan Solà, Joan F. Mira, Josep Faulí, Toni Sala i Narcís Garolera
Arxiu

L'estímul de Fabra, per Joan Solà
Parlar amb accent [espanyol], per Gabriel Bibiloni
Un vici freqüentíssim, per Professor Grimalt
Queixar-se del temps present, per Joan Mascarell
Alguns dies i diversos llocs d'Albert Jané, per Joaquim Carbó
La notícia seleccionada
Arxiu fonètic de les llengües

Com és pronuncien correctament els noms de Michael Schumacher, Adriana Skleranikova, Mahmud Ahmadineyad o Gwyneth Paltrow? O el de Gdansk, la ciutat polonesa? Per què a Tom Cruise se’l va conèixer per ací durant molt de temps com a
Cruis, en comptes de Crus?

Molts noms i paraules es diuen malament per desconeixement de la pronúncia en l’idioma original o bé perquè s’hi apliquen les normes fonètiques d’altres idiomes estrangers més coneguts. Per exemple, és un error pronunciar a l’anglesa el neerlandès, perquè té unes normes fonètiques diferents.

Aquestes dificultats pràctiques han sigut el punt de partida dels promotors de
Forvo.com, una web tot just encetada que intenta resoldre els dubtes sobre la pronunciació correcta dels noms propis. «Hi ha moltes paraules que apareixen a internet i als mitjans i que ningú no sap com es pronuncien; per exemple, Flickr», diuen els creadors del lloc, en referència al popular servei d’intercanvi de fotografies.

Internet els permet mostrar la pronúncia de la manera més intuïtiva, amb arxius de so que mostren com es diu. Així, per als estudiants d’idiomes serà un complement imprescindible dels símbols fonètics habituals dels diccionaris. Ara com ara, la base de dades de
Forvo.com presenta paraules en anglès, francès, català, espanyol, euskera, àrab, neerlandès o polonès, entre d’altres, i aviat començaran amb el xinès, el rus i el japonès.

Els usuaris graven els sons

L’enfocament de
Forvo.com enllaça amb les darreres tendències a internet. Els usuaris proveeixen els continguts a través d’un procés senzill: tant poden demanar la pronúncia d’un mot en un idioma determinat com gravar ells mateixos paraules de la seva llengua. Per diferenciar i primar les pronúncies més bones, en cas que n’hi hagi més d’una d’una mateixa paraula, els usuaris voten la que els sembla millor.

Els noms propis constitueixen ara la gran majoria de les paraules del lloc, però els autors anuncien que en el futur no hi haurà límit a les propostes. Les paraules es classifiquen per categories (esports, famosos, indrets...) i l’usuari pot sentir allà mateix els arxius de so i també descarregar-los al seu ordinador. «Farem un carretó per categories, perquè l’usuari hi fiqui totes les paraules que vulgui i les pugui descarregar alhora al reproductor portàtil», expliquen els creadors.

Entre les tasques que desplegaran ara els promotors hi ha el desenvolupament de l’àrea d’usuaris, la creació de llistes i la traducció de la mateixa pàgina (de moment només és en anglès). A mitjà termini, han pensat crear una versió per als telèfons mòbils.

(Adaptació del reportatge de Benyi Arregocés apareguda a Público, 18 abril 2008)
L'extracte seleccionat
Una gramàtica històrica per al futur

per
Joan Abril Español

La gramàtica històrica* de Francesc de B. Moll, d'un rigor i una claredat impagables, ha estat reeditada amb gran encert per la Universitat de València, corregida i anotada en profunditat perquè continuï essent, durant molts anys més, una obra imprescindible per als estudiosos de la gramàtica històrica i perquè serveixi de referència obligada per a treballs de recerca futurs.

La llengua catalana ha viscut amb orgull èpoques d'esplendor científica i de grans autoritats en les diverses especialitats d'història de la llengua, etimologia, dialectologia, lexicografia, gramàtica històrica. Des de principis del segle XX, la gran obra de Fabra ha ocupat un espai imprescindible, però també el treball gegantí de Joan Coromines, l'edició del mai ben pagat Diccionari català-valencià-balear d'Alcover i Moll, i a principis de la dècada de 1950: la Gramàtica històrica catalana d'Antoni M. Badia i Margarit i de Francesc de B. Moll. La característica comuna d'aquests treballs editats o reeditats és l'empresa d'una sola autoria, cosa que ara seria difícilment assumible en treballs d'una rigorositat excel·lent. Així, la Gramàtica del català contemporani, la 2ª edició del DIEC (que ha d'aparèixer pel Sant Jordi del 2007) o la complexa gramàtica normativa de l'IEC en procés d'elaboració.

La Gramàtica històrica catalana de Francesc de B. Moll va ser editada per primera vegada per l'Editorial Gredos l'any 1952 en castellà. L'any 1991, la Universitat de València va publicar-ne la traducció al català com a número vuitè de la col·lecció "Honoris Causa", però sense que l'autor el 1984 n'autoritzés les addicions ni correccions que tant hauria desitjat veure a la llum, malgrat totes les observacions que havia anotat en el seu exemplar de treball. El manual del 1991 va ser molt ben acollit per la comunitat universitària, que en continua valorant la claredat expositiva de molts dels temes tractats: orígens i formació del català, el consonantisme aràbigo-català, la formació de mots, la sintaxi històrica. Tot plegat ha fet que la Universitat de València considerés convenient reeditar-lo, però com una revisió en profunditat de la versió catalana del 1991.

El manual ha fet un salt qualitatiu -gràcies, és clar, a la versió original de partida- en aspectes com la substitució de les representacions fonètiques de Moll pels signes de l'Alfabet Fonètic Internacional, o la compleció del repertori bibliogràfic citat per l'autor. La gran novetat de l'edició del 2006 és l'aportació de Joaquim Martí Mestre, amb les seves breus però denses notes a peu de pàgina identificades amb claudàtors. I aquí és on es troben una de les claus -a més de la qualitat original de Moll, naturalment- per concebre aquesta gramàtica històrica com una gramàtica per al futur: aquestes valuosíssimes notes permeten als estudiosos i als acadèmics posar-se al dia en l'estat de la qüestió de cadascun dels temes tractats, per tal com posa a disposició del consultant la contribució bibliogràfica més rellevant dels darrers cinquanta anys, i substanciosament comentada. Així, no podien passar desapercebudes les aportacions etimològiques de Joan Coromines, les gramàtiques històriques de Carles Duarte/Àlex Alsina i d'Eduard Blasco o els estudis i monografies d'especialistes com Joseph Gulsoy, Philip Rasico, Germà Colon, Joan Miralles, A. M. Badia i Margarit, Joan Veny, Joaquim Rafel, Joan Martí, Emili Casanova, Jordi Bruguera, Max Wheeler, Josep Moran, Manuel Pérez Saldanya, Josep Martines i del mateix Joaquim Martí.

Disposem ara, en el centenari de la naixença de l'autor, d'una obra reeditada amb un prestigiós elenc de referències i la col·laboració de diversos experts sota el guiatge de Joaquim Mestre. Aquest renovat manual, una peça lingüística de tarannà obert, permet, encara durant molts anys més, la continuació de l'esperit científic rigorós i innovador tan necessari per refermar la confiança de Moll en la pervivència de la nostra llengua. ¡Per molts anys!

Joan Abril Español és filòleg

*Moll, Francesc de B. (2006). Gramàtica històrica catalana. València: Universitat de València. Col·lecció «Biblioteca Lingüística Catalana» núm. 31.

(Article publicat a
Caràcters, n. 38, segona època, gener del 2007, Publicacions de la Universitat de València)
Més extractes seleccionats
Crida a recuperar els pronoms ‘en’ i ‘hi’ en els eslògans publicitaris

La professora Anna Maria Torrent, del Grup Llengua i Mèdia de la UAB, ha publicat una
crida amb motiu de la Diada de Catalunya, per recuperar els pronoms ‘en’ i ‘hi’ en els missatges publicitaris que es fan en català, ja que últimament es bandeja força aquest tret característic de la nostra llengua en molts dels lemes que utilitzen els diferents productes per fer-se conèixer. Es tracta, diu Torrent, d’una conseqüència funesta de la mimetització del català del carrer amb els usos del castellà. “La influència de la llengua castellana en aquest cas –diu Torrent– ha deixat una forta petja i observem amb desànim que fins i tot els ‘catalans de tota la vida’ se'ls deixen sense adonar-se'n. Qui no ha sentit dir a un d'aquests catalans ‘Vaig anar però no vaig trobar ningú’ o ‘Havent tanta gent, no quedaran cadires’?”

Així, diu Torrent, “com que els anuncis són breus, la selecció de les paraules té molt en compte la seva densitat semàntica i el seu poder d'evocació. I els pobres pronoms ‘en’ i ‘hi’ no poden competir amb noms, adjectius, adverbis o verbs: per això expressions com ‘pensar-hi’ o ‘parlem-ne’ es converteixen en ‘pensar’ i ‘parlem’. Perquè ‘en’ i ‘hi’ ocupen un espai que no és rendible: no venen.”

El problema gros, però, afegeix la professora de la UAB, és que ‘en’ i ‘hi’ “han desaparegut ja de la parla de molts catalans i, per tant, la seva absència, a la conversa o als anuncis, passa cada cop més desapercebuda”.

De la constatació dels fets, la professora Torrent passa a la denúncia amb noms i cognoms: “Estant així les coses, no ens ha de sobtar que la publicitat difongui eslògans com ‘Parlar, veure, sentir’ (Nokia); ‘Protegir-se del sol i veure al mateix temps’ (Cottet); ‘No ens miris. Uneix-te’ (Digital +); ‘Vols més?’ (Perfumeries Júlia).”

Per això, Torrent fa una crida als publicitaris per aprofitar la mateixa força dels creatius i donar un tomb a la situació: “Hem d'aconseguir canviar aquesta situació fent una croada per salvar aquests elements en vies d'extinció. La publicitat té un gran poder de seducció i els eslògans més encertats són memoritzats pels receptors i repetits quan parlen correntment. Necessitem, doncs, eslògans amb ganxo i sobretot que incloguin un ‘en’o un ‘hi’. I l'eslògan per a aquests eslògans és: ‘Posi un EN o un HI al seu eslògan, i contribuirà a recuperar un pronom en extinció’.”
Morts abans d'hora

Els gramàtics, almenys des de Fabra ençà, i no sembla que la normativa sobre aquest punt haja canviat, condemnen el que anomenen de posterioritat, gerundi copulatiu i, amb cert humor, gerundi d'aiguacuit. Què vol dir, això? Vol dir que un gerundi no ha de representar una acció posterior, sinó simultània, a l'expressada pel verb que complementa. Exemple: "un obrer va caure d'un quart pis, morint després a l'hospital". Aquest "morint" és impropi perquè l'obrer no va morir quan queia del quart pis, sinó més tard, quan ja era a l'hospital. La frase correcta seria: "va caure... i va morir...".

Sí que és correcte el gerundi de la frase següent: "discuteixen passejant", perquè l'acció de discutir i la de passejar se produeixen alhora. Igualment podríem dir: "discuteixen mentre es passegen". En canvi, els gramàtics no han tractat gaire d'una construcció que la nostra premsa diària repeteix un dia i un altre. En podria esser un exemple aquesta frase: "un obrer mor en caure d'un vuitè pis". Per la mateixa raó per la qual rebutjam el gerundi de posterioritat, hauríem d'evitar aquest complement expressat per un infinitiu precedit e la preposició "en". Tant en un cas com en l'altre, es tracta d'una determinació temporal inadequada: l'obrer no mor quan cau, sinó després. És ben genuïna, i les gramàtiques l'accepten explícitament, la construcció "en + infinitiu" que representa una acció anterior a la del verb que complementa. La Gramàtica catalana de Moll en posa aquests exemples: "En sortir d'escola, anirem a passejar", "Tots vénen ací en acabar la feina". Pareix que seria més lògic dir "en haver sortit", "en haver acabat". Ho solem dir així precisament quan volem destacar que les dues accions no poden esser simultànies: una mare podria dir al seu fill: "aniràs a jugar en haver fet els exercicis", és a dir, "mentre no hagis complit l'obligació, no jugaràs".

Però quan aquella gramàtica posa els exemples transcrits, és per tractar sobre quina preposició cal emprar davant l'infinitiu que representa una determinació circumstancial de temps. Els professors de gramàtica i els correctors consideraven incorrecta la construcció "al + infinitiu", com ara "al veure aquella feta, tothom s'indignà", perquè la consideraven d'influència castellana (el castellà sempre usa "al" davant infinitiu per expressar una circumstància de temps, i no "en"). Moll la considera ben acceptable i l'avala amb citacions de clàssics, una de les quals és de la Crònica de Ramon Muntaner: "al ferir passarense al rey Carles". La Gramàtica catalana de Badia Margarit (Ed. Gredos) dóna per bones les dues solucions: "a l'arribar el president" i "en arribar el president".

Professor Grimalt
Diari de Mallorca, 6 març 2005
Regles de cortesia

Hi ha algunes regles de cortesia elementals sobre el parlar, com la que estableix l’orde en què pertoca anomenar les persones. No digueu “jo, na Maria i tu”, sinó “tu, na Maria i jo”; és a dir, primer cal anomenar els presents, després els absents i finalment a un mateix. Així ho vaig aprendre a l’escola i de ca nostra. Una altra regla […] diu que, quan un s’incorpora a una reunió, a una tertúlia, ha de saludar en general i no adreçant-se a un dels components en particular.

Professor Grimalt
Diario de Mallorca, 20 març 2005
Les llengües són variables

Les llengües […] no són homogènies. Varien segons l'època: el català d'avui no és igual que el de les
Cròniques medievals; segons el lloc: un mallorquí no parla igual que un lleidatà; segons la classe social: un mossó no parla igual que un botifarra; i segons l'ocasió: un polític no parla igual quan discuteix de futbol en el cafè que quan fa un discurs en el Parlament. I encara trobaríem més variants, però les assenyalades són les que els lingüistes solen destacar: per raó de temps (diacròniques), de lloc (diatòpiques), de classe social (diastràtiques) i de classe de discurs (diafàsiques).

Professor Grimalt
Diari de Balears 30 gener 2005
La transmissió de la llengua als fills a la Regió de Barcelona

[...] Joshua Fishman ha afirmat reiteradament que la transmissió lingüística familiar juga un paper cabdal en el manteniment d'un idioma. Arribats a aquest punt la pregunta és clara: a la RMB [Regió Metropolitana de Barcelona] es transmet el català als fills?

[Segons l’Enquesta de la RMB de l'any 2000] En termes generals, es transmet més el castellà que el català (55,3% davant del 38,4%). Amb tot, hi ha indicis que afavoreixen aquesta darrera llengua. Per exemple, les parelles en què tots dos membres parlen o parlaven únicament en català o castellà als seus progenitors tendeixen a transmetre la seva llengua familiar als fills, però amb diferències notables entre els dos principals grups lingüístics: en els catalanoparlants, la mitjana de transmissió del català se situa prop del 94%; en els castellanoparlants, la del castellà està prop del 82%. Entre els enquestats que diuen cessar la transmissió lingüística de la seva llengua familiar, els procedents de nuclis catalanòfons es reparteixen entre el castellà i l'opció bilingüe, mentre que els procedents de nuclis castellanòfons es decanten sobretot pel català. D'altra banda, els enquestats de llars lingüísticament mixtes opten preferentment per l'ús del català amb els seus fills.

[…] Un segon indici que cal retenir és que la franja de 30 a 39 anys és la que transmet més el català. Aquesta dada és especialment remarcable a Barcelona ciutat, on per primer cop en molts anys l'índex de transmissió del català supera el del castellà. D'acord amb les tendències observades, la pròxima edició de l'Enquesta podria reflectir un fet similar per a la segona corona [Granollers, Sabadell, Terrassa, etc.]. A la primera corona [Badalona, l’Hospitalet, Cornellà...], la diferència entre les dues llengües continua sent enorme i, malgrat que el 1995 el català va experimentar un cert augment, l'any 2000 la transmissió lingüística intergeneracional es va estancar.

Mireia Galindo i Carles de Rosselló (Grup Català de Sociolingüística)
Avui 14 gener 2005
A cada bugada perdem un llençol (a la tintoreria)

Cada onada tecnològica ens endinsa una mica més a la panxa del bou, on potser encara no hi neva, però ben segur que ja hi plou. Per no tenir
fils volem telèfons inalàmbrics. Bufem, encara, però ja fem anar el soplet. Escombrem, sí, però comprem escobilles. Tanquem l'aixeta, però abans canviem la griferia. Anem a cal fuster, però ens decantem per la carpinteria metàl·lica. Exercim de vianants tot passejant per les zones peatonals

Màrius Serra

Avui 20 maig 2004
Els actuals hàndicaps

"El principal problema és l'escriptura"
Mercè Lorente (coordinadora de les proves d'accés a la universitat de la UPF): "Es veu molt clar, els joves tenen un domini passiu de les dues llengües, però acaben expressant-se en la castellana. El principal problema es reflecteix en la llengua escrita."

"Estudien el mateix dues vegades"
Jaume Aulet (professor de Literatura Catalana de la UAB): "A l'ESO s'estudien els mateixos continguts gramaticals en l'un i en l'altre idioma i al Batxillerat, una altra vegada. Els alumnes acaben, doncs, fastiguejats. No m'estranya que no vulguin cursar Filologia. Segur que temen que els tornaran a explicar el mateix [...] Als instituts [el castellà] és la llengua més habitual. Als passadissos de la universitat passa una cosa semblant. Als Ferrocarrils Catalans, per exemple, el 80% dels viatgers que llegeixen ho fan en castellà."

"Ignoren l'estructura interna de l'idioma"
Rosa Soler (responsable del Servei de Llengua Catalana de la Facultat de Ciències de l'Educació de la URL: "El nivell de l'alumnat és baix, això és constatable. Fan falta més estudis per poder determinar amb certesa les raons, però la relaxació sociolingüística de l'ús social del català ha empès el bilingüisme i segurament té la seva traducció en les proves d'accés. [...] [Els alumnes] no coneixen l'estructura interna de la llengua [que serveix] per ordenar les idees, saber expressar el pensament i aprendre més fàcilment altres idiomes, que per als universitaris és molt important."

"No es corregeix el català a les altres matèries"
Carles Mata (catedràtic a l'institut Salvador Espriu de Barcelona): "No hi ha una correcció transversal del català a l'ensenyament secundari. L'alumne ha d'interioritzar que no pot cometre errors gramaticals, sintàctics o de lèxic i els professors de les matèries no lingüístiques els ho han de fer notar. Amb el castellà està més assumit, hi ha més exigència a l'hora de tolerar les faltes en un treball d'Història, per exemple."

"El català no és la llengua d'oci"
Jaume Aymí (professor de Filologia Catalana a la URV de Tarragona): "El català no és la llengua de l'oci, ni de la música. El castellà està de moda, respira, en treu profit, està en auge"

Informació extractada d'
El Periódico 12 juliol 2004
Sobre Joan Solà

Joan Solà és, des del meu punt de vista i el de qualsevol que s'hagi preocupat per estudiar un xic la nostra llengua, el lingüista català més important després de Coromines. Qui hagi estat a les seves classes, l'ha de recordar com un professor apassionat, enamorat de les llengües i de la seva en particular. Un savi que harmonitza el propi sentit científic de la professió (i de la vocació) amb un irreductible amor envers allò que ensenya. Solà, a més, és d'aquells que no els passen la mà per la cara. Sap que el català és una llengua amenaçada, ho avisa. Coneix la necessitat de defensar políticament un idioma minoritzat com aquest -que ja té en procés de traducció el llibret de la Carta Magna europea: quina broma-, i ho diu i ho escriu una vegada i una altra. La seva lluita particular consisteix a engrossir, any rere any, una bibliografia aclaparant, feta d'un seguit interminable de contribucions crucials sobre sintaxi, normativa, lexicografia (ell és l'artífex de la superba
Gramàtica del català contemporani). El seu estil literari -si se'm passa l'expressió- s'ha anat afinant amb els anys. Des d'allò que ell mateix va titllar de "paradigma de foscor" (aquells Estudis de sintaxi catalana de 1972) fins a la seva prosa actual, magníficament modulada, encertada i clara, i tot sovint -sobretot en els seus aplaudits articles- dotada d'aquella precisa dosi d'ironia que de vegades es capgira en sarcasme. Un intel·lectual d'upa, però encara més una persona d'upa.

Jordi Llavina

La Vanguardia
7 juliol 2004
L'eina i la Història

El català és un idioma sense pronom neutre, poc apte per l'abstracció, i per tant per la filosofia. En canvi, és monosil·làbic i precís en les pronominalitzacions, perquè no hi hagi errors sobre a qui ens referim; és idioma de comerciants. L'eina i la Història es donen la raó de forma recíproca.

Miquel de Palol
Els proverbis
, ed. Ara Llibres, 2003
El model de llengua

[...] Ens enfrontem a un dels punts més controvertits dels mitjans de comunicació en català: un model de llengua basat en la subordinació lingüística del castellà si partim exclusivament del català de l'àrea de Barcelona o un model de llengua que comparteixi els diversos estàndards regionals per construir un espai comunicatiu amb participació de tots els territoris de parla catalana.

En aquest sentit, les llistes de distribució electròniques com ara
Zèfir i Migjorn, en què estan subscrits exclusivament professionals de la llengua d'arreu dels Països Catalans, s'han de tenir ben en compte a l'hora de decidir el model de llengua d'un diari. Esmentaré uns quants exemples apareguts en algun rotatiu en català en què la proposta del mot o l'expressió depassa els límits del respecte per l'ús habitual que es dóna en altres comarques catalanes (poso entre parèntesis la solució o les solucions alternatives): "conyàs" ('persona insuportable o molesta': "perepunyeta", "pesat", "pereguitza", "mosca de setembre"...), "carinyós" ("afectuós", "amorós", "manyac", "tendre", "festós"...), "aguantar el tipus" ('mantenir-se ferm en una actitud, raonable o no': "no baixar del burro"), "coba" ('adulació': "raspallada", "ensabonada"), "tonteria" ("ximpleria", "beneiteria", "bestiesa", "poca-soltada"...), "armar un ciri" ('armar un embolic, un enrenou': "armar o muntar un sidral", "un escàndol", "un daltabaix"...), "xivato" ("bocamoll", "delator", "espieta", "xerraire").

En canvi, he d'elogiar les solucions provisionals de casos com "xuleta" 'apunts d'amagat en un examen', "de cara a" 'amb vista a', "bastanta" 'femení de bastant', l'ús dels pronoms possessius, dels pronoms febles o dels relatius (llevat d'alguns detalls que no comparteixo)...

Els lingüistes, els escriptors, els traductors, els periodistes..., tots els professionals de la llengua, han de vetllar perquè el català sigui una llengua autònoma -i no pas mediatitzada per una altra-, i això només es pot aconseguir si l'ensenyament i els mitjans de comunicació són prou conscients que la subordinació generalitzada d'una llengua fa que es dialectalitzi, es disgregui i finalment s'extingeixi. Que l'ús habitual de mots aparentment catalans no arraconi els usos veritablement genuïns de la llengua.


Joan Abril

El Punt
(3-9-2003)
Dues llengües, dues mentalitats
(vegeu també
açò)

Ells diuen «perro viejo» o «zorro» allà on nosaltres diem «gat vell» i «gata maula».
La sort màxima de la rifa és allà un masculí, «el gordo», i aquí és un femení, «la grossa».
De la dona de sant Josep els espanyols destaquen que sigui «Virgen» i nosaltres que sigui «Mare (de Déu)».
Ells paguen «impuestos», que ve d'«imponer», i nosaltres «contribucions» que ve de «contribuir».
Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns «sinvergüenzas», mentre que els corresponents catalans són, només, uns «poca-vergonyes».
Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen «madera» quan nosaltres toquem «ferro».
Allà celebren cada any «las Navidades» mentre que aquí amb un sol «Nadal» anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un «bon dia» i una «bona nit» cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus múltiples «buenos días» i «buenas noches» diaris.
A Espanya es veu que ho donen tot: «dar besos, abrazos, pena, paseos ...», mentre que als Països Catalans, com tothom sap, donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets: «fer petons, abraçades, pena, un tomb...».
Allà diuen «¡oiga!» quan aquí filem mes prim amb un «escolti!».
Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen «morenos» i nosaltres «rossos», colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.
Mentre ells «hablan» -i ho fan!- aquí «enraonem», és a dir, fem anar la raó -sense èxit, tanmateix.
Allà, per ensenyar alguna cosa a algú, «adiestran», i aquí «ensinistrem». Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la «destra» (dreta) i els altres sobre la «sinistra» (esquerra)...
I així...
Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir, només, sinó d'entendre.
Per això, tots els qui canvien de llengua, a casa, al carrer, a la feina, no únicament canvien de llengua sinó que també canvien de punt de vista.


(
Anònim d'internet)
Els noms de les lletres

Segons un
estudi del catedràtic de la Universitat de Girona Albert Rossich, els noms de les lletres en la nostra llengua van ser durant més de set segles diferents dels que coneixem ara. L'estudi de Rossich fa veure que el nostre abecedari tradicional era: a, be, ce, de, e, ef, ge, hac, i, jota, ca, el, em, en, o, pe, cu, er, es, te, u, ve, xeix o ecs, i grega, itzeta. Aquestes denominacions es van mantenir vives, almenys en la llengua escrita (amb algunes variacions que l'estudi de Rossich detalla), gairebé fins a tombant del segle XX als països de parla catalana. Pompeu Fabra, però, va decidir canviar la grafia (potser guiant-se per la manera de pronunciar de la gent del seu voltant) i acostar-la en alguns casos a la formulació castellana, de manera que ef, el, em, en, er, es van passar a escriure's efa, ela, ema, ena, erra, essa, amb "a" final per deixar clar que la pronúncia havia de ser diferent (tot i que molta gent va continuar pronunciant-les com si acabessin amb "e").

Vilaweb
7 gener 2004
Els epònims

Els epònims són paraules que provenen d'un nom propi. Si condueixes molt de pressa la consellera Tura et pot multar per fittipaldi (tot i que, anys enrere, potser t'haurien titllat de nuvolari) perquè abans hi ha hagut pilots d'automòbil tan veloços com el brasiler Emerson Fittipaldi (fa tres dècades) i l'italià Tazio Nuvolari (en fa vuit). De vegades els epònims tenen una vida curta, com algunes paraules de l'argot, però també n'hi ha que triomfen tant que ja queden integrats en el lèxic habitual d'una llengua, fins al punt d'admetre tota mena de derivacions. És el cas d'adjectius tan corrents com ara kafkià, dantesc, maquiavèl·lic i fins i tot rocambolesc, terme provinent d'un personatge de fulletó francès del segle XIX anomenat Rocambole i conegut pels seus enrevessats avatars. Els diccionaris d'epònims permeten descobrir personatges tan espectaculars com ara el trapezista Jules Léotard (1842-1870), que actuava amb mitges de llana, el controlador general de finances Étienne de Silhouette (1709-1767), funcionari impopular que durà tan poc en el seu càrrec que tothom va començar a parlar d'ell per al·ludir a una cosa incompleta, com un retrat només esbossat, i el diplomàtic Jean Nicot (1530-1600), el primer que va enviar tabac en pols a la reina Caterina de Mèdicis.

Alguns epònims arriben a conjugar-se, com per exemple els verbs
boicotejar i linxar, que provenen respectivament de l'agent anglès a Irlanda Charles Boycott (1873-1886) i del granger virginià Charles Lynch (1736-1796), autor d'una llei homònima famosa per la seva particular visió sobre la justícia ràpida. Quan això passa el terme es consolida, entre altres coses perquè es camufla. Però el camuflatge no en garanteix la posteritat.

Màrius Serra

Avui
28 octubre 2004
Miscel·lània personal
La conjugació d'un verb

El verb
estimar és un dels més difícils de conjugar: el seu passat no és pas simple, el seu present només és indicatiu i el seu futur és sempre condicional.

Jean Cocteau
Manifest de la v

Tarragona
7 d'abril de 2003

(
text íntegre)
Diccionari popular Migjorn d'evolucions fonètiques
El problema Buenafuente

Començaré fort, sí.
Haig de confessar que defenso el programa del Buenafuente. No perquè m'agradi especialment (no me'l miro gairebé mai), sinó perquè crec que respon a una estratègia...

(
continuarllegint)
De pessimismes i realismes

Em sembla que no treu cap a res
elpessimisme, pel que fa a la situació actual de la llengua, i que almenys íntimament hauríem d'estar més o menys esperançats que ens en sortirem, si no nosaltres, els nostres fills o els nostres néts o...

(
continuar llegint)
Publicitat
Llibre recomanat

ELS DRETS LINGÜÍSTICS DELS CATALANOPARLANTS

Francesc Ferrer i Gironès
Josep Cruanyes


Edicions 62
Llibre recomanat

FELIV V CONTRA CATALUNYA

Josep Maria Torras i Ribé

Rafael Dalmau Editor
2005
El missatge
a
Els immigrants han de viure com a comunitats amb identitat pròpia i integrar-se com a individus

Manuel Castells

14 juliol 2004, diada oficial de Franç
Diversos
L'últim palíndrom
Tip, el pastor ara farà rots a ple pit
1