infoReflex
Escriptors, traductors, correctors, editors...
“Traduir vol dir entendre perfectament el text i l'ambient de l'original i posar-te'l a dins perquè reposi durant un temps, fins que se't va acudint com hauria dit un parlant català allò i allò altre.” (Joan Solà, Avui 3 febrer 2005)

“És convenient que el traductor visqui la realitat del país on es llegirà el llibre.” (Volker Neumann, director de la Fira del Llibre de Frankfurt, 2001-2005)
Sobre Frankfurt 2007
Així es couen els premis Nobel de literatura

De seguida que es coneix un guanyador, l’Acadèmia Sueca demana nous candidats a prop de 700 persones i institucions d’arreu del món. Així, 200 noms passen a ser objecte d’estudi per part del Comitè Nobel, un grup de cinc membres encarregat de reduir la llista a una altres tants autors. Aquests cinc són els que abans de l’estiu queden en mans dels 18 acadèmics [...] que decideixen qui engreixarà un palmarès que el 1901 inaugurà el francès Sully Prudhomme.

[...] Kjell Epsmark [...] és acadèmic de fa més de 20 anys i els vuitanta va ser president del Comitè Nobel. Ara bé, sobre els centenars de documents –informes, contrainformes, llistes, cartes– que el premi produeix pesa un secret de mig segle. [...] A
El Premi Nobel de Literatura, Espmark ha resumit més d’un segle en quasi 400 pàgines plenes de grans gestos i petites misèries.

-
Un testament. Epsmark insisteix que la història de la distinció literària més important del món és gairebé la d’«un intent d’interpretació d’un testament poc clar». El del mateix Alfred Nobel, que abans de morir el 1896 dictà una clàusula específica per al guardó de lletres: que es concedís a qui hagués produït «el millor en sentit ideal». Els mals de cap van venir sempre de la paraula ideal.

-
El candidat perfecte. L’Acadèmia Sueca tenia un segle llarg quan va rebre l’encàrrec de gestionar el premi. Era un reducte conservador, d’aquí que diversos membres votessin en contra d’acceptar la donació de Nobel. D’aquí també que la traducció que durant més d’una dècada es va fer anar per a ideal fos Déu. Així, Tolstói i Zola van ser descartats per herètics i pessimistes. El «candidat quasi perfecte», diu Epsmark, era el britànic Rudyard Kipling. Abanderat de la fe, les lleis i la disciplina, va guanyar el 1907.

-
El Nobel global. Conscient que la literatura anava per un costat (la ruptura) i el Nobel per un altre (la tradició), l’acadèmia es va renovar després de les incerteses de la I Guerra Mundial i, els anys trenta, va interpretar ideal com popular. Va ser el moment de grans èxits estatunidencs com Sinclair Lewis i Pearl S. Buck. La II Guerra va aturar el premi durant quatre anys, però va marcar el moment de compensar els innovadors (Gide, Eliot, Faulkner). Els setanta, en canvi, van establir uns criteris d’utilitat que duren fins avui. A banda de la qualitat, que es pressuposa, el guardó ha d’assenyalar gèners literaris, idiomes o àmbits culturals tradicionalment postergats. Arribava el Nobel global i s’obria la porta a l’Àsia i l’Àfrica. I a les dones, només 11 en 106 anys d’història. Cinc, els dos decennis darrers. La més recent, Doris Lessing, el 2007.

-
L’escriptor de l’any. Tot i que ara el Nobel premia tota una carrera, els estatuts demanen que es valorin els treballs realitzats «durant l’any anterior». També la idea de literatura és elàstica. L’han guanyat historiadors (Theodor Mommsen), filòsofs (Bertrand Russell) i fins polítics (Churchill). Això sí, Freud va ser rebutjat per científic. Els anys setanta, l’acadèmia va deixar per escrit que el seu premi no era a l’escriptor més bo del món –«una cosa així no existeix»–, sinó «a un de molt bo».

-
Els rebuigs.  El català Àngel Guimerà, candidat el 1919, va ser rebutjat per no ofendre els castellanoparlants. Joyce i Ibsen van pagar la seva audàcia davant una acadèmia tradicionalista, i Paul Valéry va ser l’etern finalista els anys trenta. El 1945 l’hi volien donar, però es va morir. Unamuno era ferm candidat el 1935 i aquell any no hi va haver Nobel. Sartre va jugar, el 1964, el paper contrari: rebutjà el guardó. Després va reclamar els diners.

-
Els polítics. La I Guerra Mundial omplí el palmarès d’escandinaus. Així, un premi marcadament francoalemany evitava alinear-se. Les llengües minoritàries sempre han sigut un tema espinós, però Espmark recorda que de vegades van ser decisives les traduccions fetes en edició de 18 exemplars. Igual com Pasternak (1958), Solzhenitsin (1970) o Brodsky (1987) van tocar el voraviu de l’URSS, Gao Xingjian el va tocar a la Xina el 2000. L’acadèmia no respon a les queixes oficials. En paraules del seu secretari: «Amb les decisions del premi passa com amb els petons, no cal demanar permís abans ni disculpes després.»

(Extracte de l’article de Javier Rodríguez Marcos a El País, 9 octubre 2008)
Les preferències d’Anna Gavalda

Anna Gavalda (1970) ha venut més de deu milions d'exemplars arreu del món de les seves obres:
M'agradaria que algú m'esperés en algun lloc, 1999; L'estimava, 2002; i Junts i prou, 2004. D’aquesta es va fer  una adaptació cinematogràfica, que van anar a veure més de dos milions d'espectadors a França. L’última obra publicada és El consol, publicada en català per Edicions 62. No li agraden les entrevistes i l’èxit li ha arribat sense esperar-s’ho. El periodista Ramon Palomeras la va entrevistar per a l’Avui (6 juliol 2008) :

No heu rebut cap oferta per abandonar Le Dilettante? És un segell molt petit. De ben segur que podria fer molts diners en una altra editorial més important...
Sí, però no tinc cap necessitat de canviar d'editorial. No em calen els diners per ser més feliç. Prefereixo anar al cinema al migdia que comprar abrics de pell. El meu editor és un gran editor. Encara no he trobat cap motiu per allunyar-me'n. A més, no m'obliga a fer promoció, ni a sortir per la televisió, ni a altres tipus d'actes, i em deixa participar en el disseny de les portades dels llibres. Entén que els meus fills són la meva prioritat. Le Dilettante és l'únic segell que em va donar suport amb el meu primer llibre. M'encanta. No m'emprenyen. Altres m'han ofert molts diners, però Le Dilettante m'ofereix la llibertat.
El regal de l’escriptor

La darrera novel·la de Paul Auster,
Un home a les fosques, fa uns mesos que es ven en algunes llibreries, però per a la majoria dels fidels lectors les seves pàgines segueixen sent un misteri. Només saben el poc que l’escriptor estatunidenc ha avançat sobre l’obra, escrita excepcionalment en tres mesos i mig: un llibre complicat, una història dins d’una altra, una Amèrica imaginària en la qual les torres bessones no van caure però que acabà en una guerra civil després de les eleccions del 2000...

Aquest nou home d’Auster continua en la foscor perquè les primeres edicions de la novel·la no han vist la llum en la llengua original, l’anglès, sinó en dues petites llengües europees: danès i neerlandès –per això la tirada ha sigut més aviat modesta, 10.500 exemplars. Abans de publicar la versió original, l’escriptor estatunidenc ha decidit tenir cura primer dels seus lectors de Dinamarca, Holanda i la Bèlgica neerlandòfona, i publicar abans les traduccions (
Mand i mørke [danès] i Man in het duister [neerlandès]). […]

«He volgut fer un regal als meus editors de Dinamarca i Holanda», va explicar Auster en una entrevista amb el diari
La Libre Belgique durant la darrera visita a Europa. «Em van explicar que allà tothom llegeix l’anglès i que si el meu llibre eixia primer en l’idioma original ells quasi no venien traduccions. Quan vaig avançar-los l’anterior llibre en danès, el meu editor en va vendre deu cops més.» Ho va fer, efectivament, per primer cop l’any 2002 amb El llibre de les il·lusions, un detall que els seus lectors deuen a l’amistat de l’escriptor amb l’editor danès Per Kofod. Anys abans li havia explicat que les traduccions dels seus llibres, com els d’altres autors d’èxit de llengua anglesa, amb prou feines venien dins els mercats escandinaus i neerlandès. En aquests països, els lectors compren directament la versió original en anglès, una llengua que estan avesats a parlar i a llegir.

«Entre els lectors d’Auster hi ha molt estudiant i gent jove que estan acostumats a llegir en anglès. Ocorre el mateix a Suècia, Noruega o Finlàndia», explica Kofod per telèfon des de Copenhaguen, i matisa lleugerament la versió de la història d’Auster: ven més que abans, però no deu vegades més.

La sensibilitat d’Auster per les llengües minoritàries davant l’anglès és paradigmàtica, però no és l’únic autor que premia un grapat de lectors amb una traducció prèvia a la versió original. «N’hi hay molts altres que ho fan, a Holanda, tot i que és veritat que han de ser autors molt consagrats; si no, no cal. Per exemple, John Irving o John Coetzee, però n’hi ha molts més», explica una portaveu d’Arbeiderspers, l’editorial d’Auster a Holanda.

També John Le Carré ha accedit a avançar les traduccions dels seus llibres a Dinamarca, apunta Kofod. «Crec que aquest tipus d’iniciativa és bona per a la llengua danesa i per a qualsevol altra llengua xicoteta. I no parlo com a editor», afegeix amb el mateix entusiasme que segurament va encomanar a Auster.


(Extracte de la informació publicada per
Beatriz Navarro a La Vanguardia, 31 juliol 2008)
Els llibres en català no arriben a les llibreries

Una denúncia destinada a les empreses distribuïdores dels llibres, de les quals gairebé ningú no en parla mai però que són la clau de moltes coses en aquest àmbit: «Sóc propietària d'una llibreria i, dos dies abans de Sant Jordi, ja m'havia adonat que no tindria llibres en català perquè no m'havien arribat. I tampoc a la majoria de les llibreries del poble. Mai en 12 anys de professió m'havia trobat en un cas semblant. No podem llegir en català per molts motius, però ara cal afegir que és perquè no s'edita (prou?) en aquest idioma. Això pot semblar exagerat, però els posaré un exemple molt clar: de tots els títols que he demanat per Sant Jordi que estan traduïts a ambdues llengües, només m'ha arribat la versió en castellà, mentre que de la versió en català, de la qual n'he demanat tres vegades més, n'he rebut unes quantitats irrisòries per afrontar la venda de Sant Jordi. Pensaran que encara em quedava l'opció de poder vendre els llibres d'autors catalans que, evidentment, només hi són en català. Doncs tampoc. És clar que la venda assegurada és l'edició en castellà, perquè el mercat és més gran, però no sé si aquests grans grups editorials en català que han sorgit últimament, als quals jo anomeno Can Seixanta, es plantegen que estan sabotejant aquestes llibreries mitjanes i petites que el que volem és tenir el client content, i que resulta que aquest vol llegir en català. Si en un dia com Sant Jordi, en què les vendes estan assegurades, no tenim res per vendre, malament rai. Les llibreries s'aguanten per tres grans campanyes a l'any: Nadal, Sant Jordi i els llibres de text. La política que impera últimament en el llibre de text amb el lliure descompte (cosa que aprofiten les grans superfícies) ha obligat a tancar moltes llibreries del nostre país. Només falta ara que ens aixafin la campanya de Sant Jordi. Marta Rocafort Vidal, Sant Pol de Mar.» (El Periódico 24 abril 2007)

I més: «Ahir [24 d’abril] el Gremi de Llibreters havia rebut nombroses queixes i ja en tenia 14 de formalitzades per escrit. David Terrades, de Bada Llibres, de Cardedeu, és un dels impulsors de la protesta: "Tot el que hem demanat no ens ha estat servit a temps; tampoc els llibres mediàtics com el de Polònia o el d'en Buenafuente, que són els que es venen per Sant Jordi, o ens arribava una desena part de la quantitat que demanàvem. Ja fa temps que dura el desgavell, i quan et queixes hi ha una falta d'informació total. Això passa amb les llibreries petites, de poble, i després vas a les grans superfícies i hi ha de tot". Per Terrades, aquest fet afecta molt el llibre en català: "Nosaltres sempre oferim la traducció catalana, però molts cops no la tenim, i el lector s'acaba enduent la castellana, que ja ens ha estat ben servida un mes i mig abans de Sant Jordi".

»La llibretera d'El Faristol, de Calella, Marta Rocafort, ho detalla: "Se'n ressenten tots els llibres, tant els distribuïts per Enlace, com els de L'Arc de Berà, com els de Les Punxes o Digec, i de totes les editorials: Angle, La Campana, les del Grup 62. Fins i tot d'un mateix llibre com La clau de Gaudí, de Random House Mondadori, en vaig demanar 10 en castellà, que em van arribar a l'hora, i 40 en català dels quals vaig rebre'n 4. El desastre d'aquest any no l'havia vist mai".

»El seu col·lega, Joan Balaguer, d'El Tramvia de Mataró, apunta només a una distribuïdora, L'Arc de Berà: "Els qui acaben rebent són els llibres en català perquè ells en tenen la majoria". L'Arc de Berà distribueix a 1.300 punts de Catalunya i s'encarrega de 140 segells editorials, entre els quals tres dels més grans: Columna, Destino i Planeta en català. [...]

»Per Imma Bellafont, del Gremi de Llibreters, el que ha passat és un símptoma que "els llibreters han apostat pel llibre en català, i el client els els ha trets de les mans, per això hi ha hagut aquest decalatge". Així mateix creu que els editors en català haurien de ser "més atrevits" en els tiratges. El seu col·lega, Eduard Carbonell, considera que la solució és que "amb vista a l'any vinent, editors i llibreters vagin més d'acord". Sigui com sigui, tots volen que l'èxit en català es repeteixi.» (Ada Castells, Avui 25 abril 2007)

I més: «Estem dolguts per la falta total d’informació de quan i com rebràs els llibres. En català ens arriben tard.» (DavidTerrades, Bada Llibres, Cardedeu). «Em sap greu perquè això va en detriment del llibre en català. Els editors haurien de ser més atrevits.» (ImmaBellafont, llibreria La Tralla, Vic, presidenta del Gremi de Llibreters de Catalunya).

I un testimoni personal: «Una vegada, fa temps, em van proposar la direcció editorial d’una llibreria. O sigui, orientar-los, assessorar-los. El primer que els vaig demanar és amb quines distribuïdores tenien contactes i si jo podria variar els acords que hi tinguessin establerts. Em van dir que no, que el sistema era intocable i que el meu paper es limitaria a orientar sobre les preferències pel que fa a continguts, comptant amb la distribuïdora amb que ells treballaven “des de sempre”. Vaig declinar amablement l’oferiment.»

(Elaboració personal, a partir de les fonts esmentades)
L'edició en català guanya un milió d'exemplars

El nombre d'exemplars de llibres i fulletons publicats en català va créixer un 5,2% el 2006 i es va situar en els 19,72 milions, gairebé un milió per sobre que el 2005, any en què el català va estar present en 18,78 milions d'exemplars editats. Són dades de l'Estadística de Producció Editorial de l'Instituto Nacional de Estadística (INE) espanyol, que assenyala també que la indústria editorial catalana és responsable de la publicació de 105 milions d'exemplars i d'un de cada tres llibres i fulletons que apareixen a l'Estat espanyol.

Segons les dades, el català es manté amb tendència a la baixa pel que fa al nombre de títols en què és present, però guanya terreny en nombre d'exemplars.

(Diari de Girona, 20 març 2007)
Quan rumiar és jugar-se la vida
per
Monika Zgustova

Rumiar ha sigut sempre posar en qüestió l’ordre del món. I el món l’ordena el poder. Qui rumia qüestiona, doncs, el poder. D’aquí que rumiar sigui una activitat perillosa. L’assassinat de la periodista russa Anna Politkovskaia és un exemple recent d’això que dic [...]

Des del segle XIX, rumiar i escriure, a més de cercar justícia i reformes, a Rússia ha volgut dir jugar-se la vida (per ordre dels seus censors, Puixkin passa anys en un exili forçat; també Turguenev, militant de l’abolició de l’esclavatge a Rússia, es veu obligat a exiliar-se; Dostoievski, sentenciat a mort, passa anys reclòs a Sibèria; Gumiliov és afusellat; Mandelstam i Babel, entre d’altres, moren al gulag). [...]

Algú pot creure –sens dubte ho deuen fer els que defensen el xoc de civilitzacions– que eixa tràgica tradició russa de castigar, sentenciar o assassinar els seus pensadors deriva del component asiàtic de la seva ànima. Però no ens deixem arrossegar en aquesta trampa. No hi ha tradició més essencialment occidental que la grega i llatina, i en eixa Sòcrates va ser condemnat a morir, Xenofont i Ovidi desterrats, Plató venut com a esclau. Sense oblidar els crims de la Inquisició i altres institucions repressores del pensament.

Podríem deixar-nos endur també pel bonjanisme que tant impera en la majoria de les nostres institucions internacionals i creure, com s’hi creu, que l’assassinat de periodistes i escriptors desperta un rebuig clar en la societat. Si ho fèiem així, cometríem un altre greu error de percepció. En una de les taules redones de Kosmopolis, una jove autora russa de novel·les supervendes, Lilia Kim, va declarar que ella i els seus amics estan satisfets amb Putin, a qui sempre han votat. [...] Sí, va dir Lilia sense vacil·lar: l’ordre és el primer, i si per a mantenir-lo cal matar, què hi farem.

Així, doncs, per a gran part dels russos l’assassinat de Politkovskaia i de desenes d’altres intel·lectuals és un mal menor i necessari. I és que una gran part de la societat russa s’ha cansat de la democràcia i dóna el vistiplau als anomenats
silovikí, els forçuts. Una gran part dels russos aposta per la força com a motor de l’Estat. Fins una de les cançons més populars de rock dur rus està dedicada a Putin i els seus forçuts: «Vull un home com Putin, ple de força», canten les adolescents Larissa, Nataixa i Ira. Els que avui reprimeixen a través de l’assassinat i altres pràctiques «la funesta mania de rumiar» reben l’aquiescència de bona part de la societat, incloent-hi les generacions més joves. [...]

El que ocorre avui a Rússia no és un cas aïllat, circumscrit en aquell país. No. Rússia anticipa una tendència creixent dels poders que avui dissenyen l’ordre del nostre món: la tendència a fer callar per diversos mètodes els qui posen en qüestió l’ordenament vigent. Els mètodes, això sí, solen ser més subtils que els utilitzats a Rússia: retirar-los les subvencions, no programar-los en espais oficials, tancar-los les portes dels mitjans de comunicació d’un grup.

Octavio Paz ja va prevenir que en uns quants decennis els escriptors i pensadors haurien de refugiar-se en monestirs remots, lluny dels ulls d’un món hostil, per a conservar la tradició del saber, com van fer els monjos a la Irlanda del segle VII. Si volem evitar que el temor de Paz es faci realitat i que rumiar no sigui una professió perillosa, és imprescindible assumir la diversitat i el conflicte com a fets constitutius de les societats humanes i defensar el dret de cada ciutadà a posar en qüestió les tradicions heretades, a riure’s de qualsevol veritat comunament acceptada, com a antídot per a evitar que es desvetlli la bèstia obscurantista i recelosa que nia en cadascun de nosaltres.

Monika Zgustova és escriptora i traductora catalana, nascuda a Praga (Txèquia)

(Aquest text és un extracte d’un article publicat per l’autora a El País, 23 novembre 2006)
Opinió

Honor als traductors

«En quina solapa o contraportada d’un llibre heu trobat dades sobre el traductor de l’obra, un breu currículum, alguna referència als seus coneixements i experiència? Encara més, quants cops us heu fixat en el nom de la persona que ha abocat a un idioma comprensible per a nosaltres tot el talent, la màgia, la intel·ligència o la saviesa d’un autor, tant si és poeta com si és narrador, historiador, jurista, filòsof o científic?

»No, la delicada feina dels traductors no està valorada. No sols intel·lectualment, sinó tampoc des del punt de vista econòmic: jo, que ho he fet alguna vegada, puc donar-ne fe. Com si la modèstia amb què han de relacionar-se amb l’escriptor original els tornés opacs i fins inexistents als ulls dels lectors (i dels editors, sospito). I tanmateix, què seria del món sense la tasca de totes aquestes persones que al llarg dels segles han dedicat hores i hores a copsar el buf vital que batega en qualsevol text? Com hauria anat la història si no haguéssim pogut conèixer amb el nostre propi enteniment l’omnipotència de Jehovà, la saviesa de Plató, el rigor de la llei romana, la fondària humana de Shakespeare, l’esperit lliure de Voltaire, la llum vacil·lant de Goethe, el desassossec de Kafka?

»Fa poc vaig llegir un article d’un col·lega que escometia contra els traductors dolents, que, segons deia, abunden tant els darrers temps. D’acord, sí, diguem fàstics d’ells, com de qualsevol que faci malament la seva feina. Però, ja que no sembla que ningú els hagi de premiar amb bons comptes bancaris ni amb noms de carrers, col·loquem almenys una corona de llorer literària sobre el front de tots els qui fent de la humilitat una companya imprescindible, han procurat felicitat i tremolor a les nostres vides.»

Ángeles Caso, escriptora
Magazine 7 maig 2006
El mercat dels llibres, en mans de les grans superfícies

Barcelona, 31 desembre 2005. Bufen notícies dolentes per a la diversitat i també per al llibre en català. Les llibreries petites i mitjanes, que són les que venen majoritàriament llibres en la nostra llengua, o s’especialitzen molt i alhora es posen d’acord amb elles mateixes per unificar esforços, o tenen mala peça al teler. N’hi ha que ja han començat a fer-ho, per sort, com la iniciativa
www.totselsllibres.com. Perquè els grans magatzems dominen ja més del 50% de la distribució de llibres a l’Estat espanyol, i el percentatge puja any rere any. Només la pàgina web d’una d’aquestes grans distribuïdores ha venut enguany més de set milions de llibres. Això vol dir que aquests distribuïdors tenen ja a les seves mans la indústria del llibre, perquè gairebé ja no hi ha cases editorials que no adeqüin la seva política de publicacions a les conveniències de qui els pot fer vendre la meitat de la producció, encara que l’editor hagi de fer a aquests distribuïdors, que els collen molt, fins a un 40% de descompte sobre el preu que costa el mateix llibre al llibreter de la cantonada. Però, això sí, després la política del preu únic per al públic fa que les grans superfícies sumin aquest 40% extra als seus guanys per cada venda, mentre que els llibreters normals s’han de conformar amb el marge habitual. I paradoxalment, els llibreters normals han d’aplaudir la política del preu únic, perquè és el que els permet sobreviure. En canvi els llibres de text no estan subjectes al preu únic, i ja s’ha vist el que ha passat: que gairebé han desaparegut de les llibreries mitjanes i petites. Les grans superfícies, si poguessin fer-ho, vendrien molts llibres a preus ridículs amb els quals ells encara farien l’agost –pels preus tan minsos que paguen als editors– però amb els quals els llibreters petits no podrien competir de cap manera. Editorials petites però selectes que venen majoritàriament els llibres en llibreries clàssiques podrien tenir els dies comptats… I un munt de llibreries van liquidant el negoci, molts cops malvenent el local, on s’instal·la de seguida una immobiliària, un tot a cent o un sex-shop. L'última que ha tancat ho fa avui mateix, la bicentenària Viladrich, de Tortosa.

No s’ha esmentat fins ara en aquesta informació ni una sola vegada cap d’aquestes grans superfícies. S’ha fet expressament, per no contribuir encara més a fer-ne propaganda. La veritat és que fan competència deslleial als petits i mitjans comerciants, amb les seves exigències contínues perquè les lleis, els horaris comercials i l’organització ciutadana s’adapti a les seves conveniències. I encara amb l’argument cínic que ells només fan el que vol la gent. És clar, com quan les emissores de televisió es dediquen a emetre pit i cuixa i assoleixen audiències milionàries. No cal que ens convencin que si apel·len a la comoditat de la gent a curt termini, sempre hi sortiran guanyant. El problema serà quan aquesta mateixa gent que ara els dóna suport comprant-hi massivament després vegi com va desapareixent la vida al seu voltant, com es van convertint les ciutats i pobles en deserts amb un oasi de moltes coloraines al mig, i com, al capdavall, tots esdevenim més pobres, des del punt de vista ciutadà i també des del punt de vista de la llibertat. Només hi haurà la llibertat del més fort. I llavors els que ara aplaudeixen la llibertat de les grans superfícies diran que algú faci alguna cosa. Doncs, és ara que s’ha de fer alguna cosa, no d’aquí a vint anys.

Dues dades. Cal tenir en compte que les grans superfícies només distribueixen el 30 per cent de tots els títols que s’editen, perquè passa com amb les cadenes de cine, que a tot arreu tens les mateixes pel·lícules i a tot arreu tens els mateixos llibres. O sigui, un munt d’exemplars, però pocs títols. Si les llibreries petites i mitjanes pleguen, doncs, perdrem un 70% de llibertat i varietat quant a la matèria primera que es posarà a la venda. Una altra dada: les llibreries clàssiques venen fins al 90 per cent de tots els llibres que es venen en català, la qual cosa vol dir que les grans superfícies venen molt poca cosa en català.

No és que el sector comercial minorista hagi d’estar lliure de preocupacions i extremament protegit. Els llibreters han d’organitzar-se, federar-se, unificar esforços, fer descomptes comuns... s’han de posar les piles. Però cal donar-los l’oportunitat que ho puguin fer. Si els planten de sobte quatre monstres al costat i no els oferim una via d’accés i una altra d’eixida, no podran tenir clients. No es tracta de protegir els petits, sinó de no afavorir contínuament els grans. I de protegir la ciutadania i la llibertat d’elecció.

(Font: elaboració pròpia, a partir d’informacions de premsa, del Gremi de Llibreters de Catalunya, de la Confederació de Comerç de Catalunya , de l’Agrupació de Botiguers i Comerciants de Catalunya i fins i tot de la monstruosa ANGED , que lògicament està molt orgullosa dels seus avenços, ni que sigui a costa de la desaparició dels febles.)
Opinió
L’amic discret

Malgrat l’auge dels llibres-fenomen, més destinats a promoure macroesdeveniments que a ser llegits i pensats, encara hi ha llibres dels quals el lector pot eixir bullint de pensaments nous i fascinat per haver viscut el prodigi de llegir dins una ment aliena. Es pot sospitar que en el futur el contingut dels llibres vagi minvant gradualment fins que hagin de reomplir-los amb alguna cosa tangible com un raspall de dents o un obrellaunes. D’aquí el meu esforç per destacar les virtuts d’aquest artefacte encisador.

Ficada en aquest afany, fa un parell de dies vaig descobrir una qualitat del llibre-de-llegir en la qual fins ara no havia caigut. És justament la seva capacitat per passar inadvertit. El llibre és una criatura discreta. No crida encara que contingui xiscles de dolor. No brama encara que estigui ple d’ira. No llança sonores riallades encara que vagi atapeït d’humor. Silenciós i secret, el contingut del llibre només s’escampa davant els ulls delerosos del lector que decideix fer-lo riure, plorar, cridar. Fins i tot aleshores, només riu, plora i crida dins el cap d’aquest únic lector i no a plena veu, la qual cosa dóna idea de la seva educació exquisida.

Entre les formes de comunicació de masses (de massetes, en aquest cas), el llibre és una de les més elegants. Entre les formes d’expressió artística, és una de les més reservades: no s’imposa a la vista com un quadro, no s’exhibeix com una escultura majestuosa enmig d’una plaça. O, per posar un exemple musical, no proclama les seves desgràcies en forma melòdica tot d’una i sense venir a tomb.

Imma Monsó
La Vanguardia
17 desembre 2005
La indústria editorial, estancada

Barcelona, 26 octubre 2005. Les dades de la indústria editorial a Catalunya i a l’Estat corresponents al 2004, que acaben de fer-se conèixer, marquen una tendència estàtica en gairebé tots els paràmetres més significatius. L’any 2004 es van editar a l’Estat espanyol 67.822 títols diferents de llibres, dels quals el 51,2% eren nous –s’entén per noves les obres fins ara inèdites o descatalogades–, i el 48,8%, reimpressions o reedicions. A la Comunitat de Madrid es van publicar 29.652 títols i a Catalunya, 29.259. Catalunya, però, supera de llarg Madrid en el volum de facturació: 1.555,70 milions d’euros, enfront dels 1.146 milions facturats a Madrid, amb la qual cosa es fa palès que un bon nombre dels exemplars distribuïts a Madrid són difusió comercial de les mateixes editorials o dels grups mediàtics dels quals formen part. Han estat poc més de 10.000 els títols publicats en català (a Catalunya, País Valencià i les Balears).

La xifra actual de títols
vius –en catàleg– és actualment de 309.000. Es pot deduir d’aquesta dada que un llibre aguanta en catàleg un màxim de cinc anys. Actualment, doncs, un llibre de l’any 2000 és un llibre antic, difícil de trobar, encara que tingués èxit en el seu moment. Hi ha excepcions, és clar, però no són gaires.

El nombre total d’exemplars venuts durant l’any passat a l’Estat va ser de 237 milions (766 exemplars de mitjana, comptant llibres nous i antics), i el preu mitjà, poc més de 12,16 euros (12,16), amb la qual cosa s’entén que un bon percentatge d’exemplars venuts són llibres de butxaca.

Pel que fa a la distribució dels llibres editats segons les diverses llengües de l’Estat, el 77,8% de les obres eren en castellà, llengua oficial, obligatòria i per descomptat constitucional a tot l'Estat; el 15%, en català; el 2,5%, en euskera; i el 2,3%, en gallec.
Porcel defensa la bona salut de la literatura catalana no subvencionada

Baltasar Porcel, segurament l’escriptor viu més premiat de les lletres catalanes, respon en un dels seus articles al diari
La Vanguardia als qui es queixen permanentment que a la literatura del país li falta empenta i que aquesta mancança és deguda al poc suport institucional que reben els nostres autors.

I diu Porcel (traduïm de l’original castellà):

«Sembla que s’oblida que des de fa un quart de segle hi ha pel cap baix una quinzena d’autors que han estat traduïts a quatre o a catorze idiomes, en uns quants casos amb un relatiu èxit de venda i de crítica, i fins amb premis, la qual cosa articula un quadre notable si es compara proporcionalment, per exemple, amb la projecció exterior de la literatura peninsular en castellà o amb les traduccions a Espanya d’autors holandesos, romanesos, suecs, etcètera, malgrat que compten amb un Estat protector que aquí gairebé no tastem. I protegida està la literatura espanyola –i que duri– amb lleis que emparen l’idioma, amb grans premis i institucions com el Cervantes, guardó i institut, que aquí només treuen el cap, i amb els seus milers d’assignatures universitàries i de secundària a Espanya i a l’estranger, Catalunya inclosa, mentre la catalana amb prou feines figura als seus centres docents. ¿És que s’entenen com a subvencions els quatre rals que destina l’Administració autonòmica a l’edició i que només beneficien llibres marginals? Per a la Generalitat i les classes rectores l’escriptor en català quasi ni compta, mentre es complimenta el castellà, el llatinoamericà o el portuguès, per no sortir-nos de la “raza”.

»Aquí a l’autor català només el lloen gairebé quan es mor de càncer, se suïcida o queda baldat, alhora que els autors joves normalment són esbatussats amb raó o sense, en tots dos casos aprofitant-ho per carregar-se la cultura catalana sencera, com si tots fóssim agents vicaris d’una degradació col·lectiva. Cosa a la qual contribuïm nosaltres mateixos quan ens silenciem els uns als altres, perquè la petitesa del pastís catalanista ens fa rivals. Però ni això: ens ho imaginem.»

(
La Vanguardia, 13 setembre 2005)
El gos de Baskerville no era de Doyle

Una de les novel·les més conegudes d’Arthur Conan Doyle (1859-1930),
The hound of the Baskerville no era d’ell, segons sembla. Ja ho han reconegut parcialment fins i tot els membres de la Sherlock Holmes Society, que ara diuen que el mateix Doyle havia demanat a l’impressor de la primera edició que el seu amic Bertram Fletcher Robinson, advocat i periodista, hi figurés com a coautor. Sembla que l’editor s’hi va negar adduint que l’autoria compartida no aportaria prou vendes. Doyle es va limitar llavors a esmentar Robinson com a “inspirador” de l’obra en una nota a peu de pàgina de la primera edició, i a partir d’aquí, en les successives edicions i traduccions, el rastre de Robinson es va perdre.

El que és més inversemblant és la història que s’ha empescat ara un expolicia, segurament amb més ganes de protagonisme que cap altra cosa, segons la qual Doyle va fer que la seva suposada amant, que era la dona de Robinson, enverinés el seu marit perquè no s’arribés a conèixer la veritable història de
The hound of the Baskerville. Potser l'argument és doyleà, però una mica massa agafat per la punta dels cabells. Sobretot perquè les dates no lliguen: The hound of the Baskerville és del 1902 i Robinson no va traspassar fins l’any 1907.
La tècnica "insuficientment elaborada" de Virginia Woolf i l'experiment de Doris Lessing

Un amic meu fa uns dies em va enviar una curiosa notícia apareguda en un diari francès. Intentant sintetitzar-ho, l'anècdota al diari del cas era que una persona havia enviat a vint
maisons d'édition -que es corresponen a les nostres editorials- el suposat manuscrit de la versió francesa de Mrs Dalloway, de Virginia Woolf, en vistes a la seva publicació. Totes i cadascuna d'aquelles editorials l'havien refusada, fins i tot Stock, l'editorial que té al seu catàleg la major part de les versions franceses de les obres de Woolf, des del 1929! Naturalment, el bromista (o vés a saber si és una persona molt seriosa) havia canviat el títol i el nom de l'autora. El títol, no sé per què, era Beauchemin i el nom de l'autora Virginie Lalou. Una de les cartes de refús per publicar el llibre deia, entre altres coses: "Tècnica narrativa insuficientment elaborada i dominada"!

[...] Una altra persona, i molt notable, fa uns anys va fer encara més subtilment la mateixa facècia que l'escriptor francès [...]. Em refereixo a Doris Lessing. Vint anys i escaig després de la publicació del seu
Quadern daurat, que marca un abans i un després en la novel·la del segle XX, va enviar al seu editor britànic habitual (a través del seu agent literari) el manuscrit d'un parell de novel·les d'una tal Jane Somers, suposadament una periodista de revista femenina [...], de mitjana edat, que s'estrenava en el món de la ficció. El seu editor habitual, que era una editora, va refusar les dues novel·les, no sé sota quin pretext. Els manuscrits van anar a parar a diverses altres editorials fins a arribar a l'editor britànic de la primera novel·la, del 1949, de la Lessing, The Grass Is Singing [...]. Michael Joseph, que aquest és el nom de l'editorial, va publicar les dues novel·les, que pràcticament no van rebre cap crítica i es van vendre discretament (res a veure amb les vendes habituals d'una nova obra de Lessing). Passats uns anys, quan Lessing va confessar que Jane Somers era ella, naturalment li van preguntar la raó de l'emmascarament sota el pseudònim [...] per a aquelles dues novel·les. Si ho recordo bé, va donar tres raons: palesar la inèrcia del món editorial, que repercuteix en les dificultats dels autors novells, perquè els editors volen anar i van sempre sobre segur; palesar la mandra dels crítics literaris, que segueixen el camí promocional que els indiquen els editors; i, també, palesar la poca iniciativa dels lectors, que, generalment, segueixen els dos primers, sense perdre ni un minut per agafar un llibre en una llibreria, fullejar-lo i decidir que, encara que no n'han llegit o escoltat cap opinió, el compren i el llegeixen. Chapeau, és clar, una vegada més a Doris Lessing, per cert Premi Internacional Catalunya, cosa que ens honora més a nosaltres que no pas a ella, aclamada pel món mundial des de fa anys.

Marta Pessarrodona
Avui 16 març 2005
Escriptors que s'ho creuen

Qui té èxit nota sovint una inclinació sense contrapesos a creure que el seu èxit no és obra de l’atzar, sinó del mèrit. Aquesta és la causa principal que els escriptors d’èxit ens posem en ridícul amb una freqüència innecessària i de maneres infinites: ens traiem en processó cada jorn, passem el dia dient bestieses interessants i fins i tot originals, però bestieses; grufem en el nostre grotesc paperot de literats, creient que tothom ens copia, creient que tothom ens ataca (veladament o obertament), creient que tothom ens menysté (veladament o obertament), creient que ningú no aprecia la nostra obra en la mesura justa, creient-nos Miguel de Cervantes, creient-nos Napoleó Bonaparte, fent de tot text o declaració una apologia personal o un atac contra tothom que amenaci d’enfosquir el nostre èxit amb el seu, convertint-nos, al capdavall i sense que ningú no ens hi hagi obligat, en uns mamarratxos sense remei. Si ens hi fixem, això no és sinó una altra manera –menys visible o més subtil– d’autodestrucció: la prova és la quantitat d’escriptors valuosos que un cop que han aconseguit l’èxit, no fan altra cosa que mamarratxades.

Javier Cercas, El País 6 març 2005
Més sobre escriptors
Quina coincidència

Georg Simmel, 1906
Jo no el vaig veure, però sabia que era allà.


Augusto Monterroso, 1959

Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.
*

* Nombre de pàgines d'internet que diuen que el relat de Monterroso és el "més curt", "más corto", "shortest", "très bref", "mais curto" o "più breve" de la història de la literatura:

més de 2.000


(© de la descoberta: Pere Saumell, juny 2003)
webs recomanats:
JoEscric.com
Qui és qui
Cercador d'autors i obres en llengua catalana
Llista d’autors catalans
Espais escrits
(Anna Aguiló, presidenta)
La citació:
“Un llibre és un mestre que no renya”
(Joan Amades)