Noció de Naturalesa i la seva relació amb l'ésser humà
En l'àmbit filosòfic, el concepte de "naturalesa" ( Physis en grec, d'on deriven les paraules física i físic) té els seus origens en els primers filòsofs grecs. En general el terme "Naturalesa" deriva del llatí natura ( nasci, néixer) és allò característic de tot ésser viu, el que és congènit, tot i que encara no s'ha desenvolupat en el moment de néixer.
De
bon principi, cal distingir, entre dues concepcions diferents del terme : la
Naturalesa, com el conjunt de tots els éssers vius; i, la naturalesa
com la manera de ser d'una entitat, objecte o subjecte. Així, podem dir,
per exemple, que estem fent un estudi de la naturalesa d'una regió determinada
o bé que estudiem o parlem de la naturalesa d'una espècie en concret.
Es
conegut que Aristòtil el va utilitzar per explicar, entre altres
coses, el desenvolupament i moviment dels éssers vius. Més endavant
també s'anomena "Naturalesa" el Cosmos, pel fet que està regit
per lleis necessàries. Dit d'altra manera tota la naturalesa estaria
regida per unes lleis necessàries, de les quals l'ésser humà
en quedaria exclós o no. Si l'ésser humà és una
part més de la naturalesa, seguiria les seves lleis; però, si
l'ésser humà és quelcom més que simple naturalesa,
entenent aquesta com quelcom material, s'escaparia de les seves lleis, seria
lliure.
Des
de Plató (s.IV aC) fins a Descartes (s. XVII) es tendeix
a separar l'univers en dues regions : la naturalesa (necessària) i l'esperit
o ànima (lliure). Per Plató l'ésser humà era el
resultat de la unió accidental entre un cos (soma) de naturalesa material
i una ànima (psyché) de naturalesa espiritual. Descartes serà
l'àferrim defensor d'aquest dualisme ( cal recordar la divisió
que estableix entre res extensa, material i res cogitans, extramaterial ) que
ha impregnat bona part de la filosofia occidental fins el s.XIX quan es va començar
a sospitar ( representants d'aquesta sospita : Freud, Marx i Nietzsche) de la
visió de l'ésser humà de la filosofia anterior. Però
això no va portar la filosofia a negar que l'ésser humà
posseeixi una essència ( o naturalesa ) permanent fins el s. XX, quan
es negà de manera contundent, sobre tot per part de la corrent existencialista
i materialista, el sentit d'una essència permanent en l'humà,
que el defineixi d'una vegada per sempre. Això voldria dir que l'ésser
humà està mancat de naturalesa i és únicament, història,
cultura, llibertat... en canvi els animals estarien tancats en la seva naturalesa
instintiva, obligats a repetir sempre els mateixos comportaments, a diferència
de l'ésser humà que es capaç d'inventar i crear.
Davant
d'aquesta distinció, avui en dia, una nova branca de la biologia, l'etologia
( dedicada a l'estudi del comportament animal ) ha demostrat de manera convincent
l'existència d'instints també aplicables a l'ésser humà
com a ésser biològic aparegut com a fruit de l'evolució
animal. J.K.Lorenz es conegut en el camp de l'etologia, sobre tot pels
seus estudis amb els ànecs, en els quals va comprovar una mena de empremptes
innates des del seu naixement.
Es
tendeix a afirmar, a partir dels anys cinquanta, gràcies a la teoria
de la informació (Shanon) i la cibernètica (Wiener),
que existeix en la naturalesa una preprogramació aplicable també
a l'àmbit humà. D'aquesta manera l'humà, la seva naturalesa,
s'ha d'entendre com un un sistema organitzat de matèria fisicoquímica,
capaç d'autoorganitzar-se, reproduir-se i actuar ( viure ) gràcies
a la informació que porta escrita als gens. Per aquesta raó es
diu avui que l'ésser humà està preprogramat igual que una
màquina.
La
naturalesa, entesa com el conjunt dels éssers vius i com la manera de
ser, coincideix en el sentit que és , només forma ( in-forma-ció),
no simple matèria. De manera que l'ésser humà posseeix
una naturalesa. Però no és res de misteriós : és
informació genètica. I tampoc no és res d'etern i immutable
sinó producte de l'evolució, i continua evolucionant; tal i com
ho fa la pròpia naturalesa.
Davant
d'aquestes interpretacions de la naturalesa humana ens podem formular preguntes
com les següents :
- L'ésser humà està determinat pel gens ? No som lliures
per decidir com volem ser ?
Sembla ser que actualment gràcies als avenços científics,
l'humà evoluciona no de manera natural sinó de manera cultural,
fins a tal punt que s'afirma que "la naturalesa de l'ésser humà
és la seva cultura". Som éssers culturals ? o quelcom més
?
Al
llarg de la història del pensament s'ha definit l'ésser humà
de moltes maneres :
- Ésser racional : amb capacitat per pensar, discòrrer,
amb intel·ligència superior a la dels animals...
- Ésser social o polític : Plató i Aristòtil
el van definir com a zoon politikon, l'essència de l'humà es trobaria
en la mateixa societat, sense la qual no seria res.
- Ésser simbòlic : amb capacitat per crear símbols
de diferents tipus ( homo loquens ) i amb significats específics.
- Ésser natural : com un fenòmen més de la naturalesa,
sotmés a les lleis naturals o físiques.
- Ésser pràctic : com a homo faber, que fa coses, construeix.
- Ésser
videns : com a ésser que mira a través dels aparells tècnics
: televisió, pantalla d'ordinador.
- Ésser sapiens-demens : com a racional i irracional al mateix temps, característica dialògica de la complexitat humana. ( E. Morin)
" No podemos seguir imputando desórdenes y errores a las insuficiencias ingenuas ni a las incompetencias de la humanidad primitiva, reducidas en el orden y la verdad civilizadores. El proceso hasta hoy es inverso. Ya no es posible oponer sustancial y abstractamente razón y locuar. Por el contrario, debemos superponer sobre el rostro serio, trabajador y aplicado de homo sapiens el semblante, a la vez otro e idéntico, de homo demens. El hombre es loco-cuerdo. La verdad humana trae consigo el error. El orden humano implica el desorden. Así pues, se trata de preguntarnos, si los progresos de la complejidad, de la invención, de la inteligencia y de la sociedad se han producido a pesar, con o a causa del desorden, del error y del fantasma. Y nuestra respuesta es a causa, con y a pesar de a un mismo tiempo, pues la buena respuesta sólo puede ser compleja y contradictoria."
E.Morin El paradigma perdido Ed.Kairós
Determinisme i Indeterminisme
De manera general podem entendre el determinisme com aquell moviment
o tendència que postula, que tot el que hi ha hagut, hi ha i haurà,
i tot el que ha succeït, succeeix i succeïrà, està ja
d'antuvi fixat, condicionat i establert, de tal manera que no pot succeir o
haver-hi res de diferent. Dins d'aquesta acepció general hi podem incloure
aquelles teories que creuen en l'existència d'un destí inevitable
o predestinació ( un exemple el podem trobar en les antigues escoles
gregues com la de l'estoicisme).
De
totes maneres, cal distingir aquest sentit general de determinisme, d'un altre
més estricte, que entèn el determinisme com un condicionament
previ de tots els fenòmens de la naturalesa, associat a una causalitat
que regeix tot l'univers o naturalesa.
Actualment
el determinisme es relaciona amb el mecanicisme, tendència dominant en
la ciència del s.XX. De fet aquest determinisme com mecanicisme no és
més que predeterminació de l'acció en els seus antecedents,
i no com que no és susceptible de prova, és considerat com a simple
hipòtesi, de caràcter metafísic o científic.
El determinisme ha provocat molts debats i els deterministes més radicals
han afirmat que no només els fenòmens naturals estan sotmesos
a lleis, sinó també les accions humanes.
Es
considera que un sistema és determinista quan compleix els següents
requisits :
1. És un sistema tancat.
2. El sistema ha d'abastar elements, esdeveniments o estats del mateix tipus.
3. No ha d'estar determinat exteriorment.
4. S'ha de donar dins d'una mateixa seqüència temporal.
També es pot parlar de diferents tipus de determinisme :
-
Determinisme biològic : existència d'un condicionament fisiològic
inscrit en els gens, en el cas de l'ésser humà; i l'existència
d'unes lleis inalterables en la naturalesa a la qual estarien sotmesos tots
els fenòmens naturals. D'alguna manera estariem preprogramats pels
gens i no seriem més que un organisme al servei d'aquests. (Dawkins)
- Determinisme psicològic : el nostre comportament estaria condicionat per motivacions internes o externes i pel propi coneixement, que seria entès com a dictador de les normes de conducta. (Watson, Skinner...)
- Determinisme social : l'àmbit social com a condicionador del
nostre comportament al llarg de la vida. (Marx)
- Determinisme físic : tot l'univers és una gran màquina, i l'ésser humà no és més que una peça d'aquesta gran màquina còsmica. (Laplace)
A
partir de les teories generals de la relativitat i de la mecànica quàntica
la noció de determinisme, en sentit absolut, ha entrat en crisi. Així
M.Planck afirma que : " Per poder salvar la hipòtesi del determinisme
rigorós és necessari pensar en un Esperit ideal capaç d'abraçar
tots els processos físics que es desenvolupen al mateix temps i per tant,
predir amb certesa i amb tot detall qualsevol procés físic".
D'aital manera, l'abandó de la causalitat necessària i del determinisme
absolut, que havia fet de la causalitat el principi universal de coneixement
científic, sembla ser sancionat, tot i que això no implica una
acceptació automàtica de l'indeterminisme, del reconeixement de
l'atzar o l'arbitri absolut en el conjunt de la naturalesa. S'accepta un determinisme
restringit, dèbil o imperfecte, fonamentat en el reconeixement de que
no totes les possibilitats són igualment probables.
Per l'indeterminisme, a diferència del determinisme, no hi ha res que succeeixi necessàriament o almenys hi ha alguns esdeveniments que es produeixen d'una manera no necessària.
La paraula Cultura deriva del llatí "collere" (cultivar) ; el terme cultura
(cultiu) s'utilitzava a l'antiga Roma en expressions com agricultura (conreu
del camp) i s'anomenava cultus a un camp conreat. Al segle s XVIII cultura comença
a significar "conreu de l'esperit o ànima", recuperant l'expressió
metafòrica llatina cultura animi ( conreu de l'ànima). Aquest
concepte de cultura tenia connotacions elitistes i etnocèntriques, només
a final del segle XIX i amb la investigació dels antropòlegs el
terme cultura comença a tenir un sentit més general que abraça
a tot el gènere humà.
Una definició moderna de Cultura és la que ens ofereix un antropòleg actual M.Harris : "Cultura és el conjunt après de tradicions i estils de vida, socialment adquirit, dels membres d'una societat, incloent-hi les maneres pautades i repetitives de pensar, sentir, i actuar ( és a dir la seva conducta ).
Actualment,
alguns autors restringeixen encara més el concepte, i identifiquen cultura
i informació: "Cultura és la informació transmesa ( entre
animals de la mateixa espècie ) per aprenentatge social" (J. Mosterin,
Filosofia de la cultura,1993) D'aquesta manera s'inclou també
als animals, que passen a tenir cultura. Així es pot comprovar en alguns
casos, com els dels ximpances, capacitats per construir eines i transmetre els
seus coneixements a la descendència.
Aquesta informació cultural rep en les seves unitats mínimes el
nom de meme ( terme que fa referència a la memòria com a "mimes"
imitació. Aquest terme va ser introduït per Dawkins ( El gen
egoista ) comparant-lo amb la informació genètica que porten
els gens, així hi haurien també unitats culturals anomenades memes.
Relació
entre Naturalesa i Cultura
Molt sovint s'han contraposat els termes natura i cultura. El contrari de natural
és l'artificial, el que resulta de l'activitat humana en un grau major
o menor. Mentre que una roca basàltica, per exemple, és, sense
discussió, el resultat d'un procés natural, un automòbil
o un ordinador són objectes artificials.Per extensió també
considerem que les estructures socials, per exemple, en la mesura que resulten
de l'acord, la intel·ligència i l'activitat humanes, haurien de
ser considerades no naturals, tot i que difícilment les qualificaríem
d'artificials. D'una banda tenim la natura, i de l'altra, l'artifici i la convenció,
és a dir, la cultura.
Ja
a l'època dels sofistes (s. V aC) , a l'antiga Grècia es
discutia quin d'aquells dos móns era superior a l'altre, i ben aviat
es van començar a veure com un encreuament davant el qual l'ésser
humà ha de triar. Presentant a un dels dos móns com a millor respecte
de l'altre. Així, la cultura s'ha abordat de vegades de manera optimista
( Il·lustració ) i d'altres de manera pessimista. De la mateixa
manera la Naturalesa s'ha tingut com un paradís de felicitat o com un
pou de desgràcies.
Per
exemple, el revolucionari anarquista M. Bakunin (1814-1876), la cultura
es pot veure com l'emancipació progressiva de la humanitat respecte la
natura. La cultura ens ha permès alliberar-nos de les cadenes naturals
i ens ha permès dominar la pròpia naturalesa.
En aquest sentit la cultura pren un caire optimista. Però per altre banda
no s'ha d'oblidar que la vida social provoca conflictes i que alguns dels instruments
culturals han provocat precissament un agreujament d'aquests conflictes amb
la creació d'objectes de destrucció massiva, i màquines
alienadores del treball ( el qual segons Marx havia de dignificar l'home i el
que fa en la societat capitalista és tot el contrari ).
Els antics cínics (s.V aC ) ja van defensar el retorn a la vida natural,
com el mateix Diògens que vivia com un gos, per tal de reivindicar
la part natural de l'humà.