|
|
|
de tot arreu |
De tot arreu |
|
GIANFRANCO CERVAI: «QUAN A L'ILLA DE SARDENYA ES PARLA DE NOSALTRES, ENS ANOMENEN "I CATALANI"» Gianfranco Cervai va prestar-se a ser interrogat per estudiants de secundària del Principat, a la recerca d'informació per conèixer millor els Països Catalans. Aquest és el text íntegre d'una entrevista força interessant per conèixer com és la vida de la gent normal de l'Alguer i quina és la vitalitat que hi té la cultura catalana. P. - Quant de temps porta vivint al Alguer? I la seva família? R. - A l'Alguer hi vaig néixer fa 38 anys. La meva família no és d'aquí. Va arribar al 1948 i venia des de la Venècia-Júlia. Per explicar això haig d'obrir un petit parèntesi. Després de la II Guerra Mundial, el tractat de Pau de Paris del 1947 va obligar Itàlia, que havia perdut la guerra, a pagar els deutes de guerra cedint part del seu territori. Va ser obligada, doncs, a deixar a la Iugoslàvia una part de les seves terres, al nord-est d'Itàlia. Doncs, la península d'Ístria i la Dalmàcia passaren a Iugoslàvia. Els habitants que allà vivien, van ser posats a triar: si continuar a viure on havien sempre viscut (però en aquest cas, haurien hagut de deixar de ser italians) o continuar a ser-ho, però deixant llurs terres per anar cap a la seva pàtria (Itàlia). La majoria d'ells va voler continuar a ser italians (que ho eren pràcticament des de sempre, amb una història mil·lenària darrere) i van haver de deixar tot el que posseïen. Efectivament, les coses no són així senzilles com ara explico, perquè hi va haver entre el 1943 i el 1947 una operació de neteja ètnica, en contra dels italians. Coincidint amb la derrota de l'exèrcit italià i de totes les forces armades, aquella gent ja no tenia ningú en llur defensa. D'aquesta situació se'n varen aprofitar els iugoslaus per ocupar militarment aquelles terres i fer fugir els italians. Varen instal·lar un clima de terror. Moltes coses que hem vist recentment a Bòsnia (gràcies als recursos que la moderna tecnologia ens dóna a l'abast) ja van passar fa 40 anys, aquella vegada, però en contra dels italians d'Ístria i Dalmàcia. En varen matar moltíssims. Es parla d'unes 13-15.000 persones matades per ells. No només els mataven, sinó que feien les més cruels atrocitats que hom podria imaginar. Molts els llençaven en llargs forats naturals (200-300 metres i més de profunditat) que allà es troben (le FOIBE - les foibes): els lligaven a dos a dos, tiraven un tret de fusell a un i el mataven i el pes del mort portava al fons del forat també l'altre (lligat) que era viu. Per molts dies se sentien els crits i el plor que venien del fons de la terra. Encara... obriven la panxa de les dones prenyades, els treien el nen que encara no era nascut i jugaven a pilota amb això, o tallaven el cap de la gent, sempre per jugar a pilota, per no parlar de les violències vers les dones. Podria contar-vos moltes coses sobre això... però us vaig dir que era només una parèntesi (i perdoneu-me aquesta petita divagació del tema - és que m'anima molt parlar-ne). Potser espantats per tot això, potser per no voler deixar de ser italians, potser per la por de no tenir ningú en llur defensa, la gran majoria d'ells se'n va fugir. Sigui clar: no varen fugir amagats, les nits... algú també ho va fer.... però quan van posar l'opció de triar la qüestió (de què us he parlat en principi) la gran majoria d'ells - unes 350.000 persones, van decidir d'anar-se'n cap a Itàlia. Per això van haver de deixar tot el que posseïen... cases, campanyes, barques, eines, indústries, per començar una altra vida en un altre lloc, sense saber on. Es tractava per la majoria de pares de família, amb fills i tot. Podeu imaginar què significa tot això ? Deixar tot, en canvi de res ? Deixar el treball, deixar la pròpia casa, deixar els difunts als cementiris, deixar absolutament tot, sense saber ni on anar i ni què fer ? La meva família era alhora formada de pares i dues nenes petites, les meves germanes (5 i 2 anys). Així que per casualitat la meva família va arribar a Sardenya. Van establir-se a un poble petit (Fertília) molt a prop de l'Alguer. Aquí al 1960 hi vaig néixer jo. Sent a prop de l'Alguer - únic poble italià de parla catalana, (quan ja era gran) vaig voler aprendre l'alguerès, i vaig acostar-me a la cultura catalana, fins a diventar-ne estimador. Estimo molt Catalunya i naturalment la seva llengua i la seva cultura. P. - Que ens pot dir sobre el Alguer? R. - Som uns 45.000 habitants. Uns 20-22.000 parlen alguerès. Abans tots els que venien de fora devien aprendre l'alguerès, per poder treballar, fer comerç i viure-hi. Ara (vull dir dels anys '60 endavant) ja no hi ha aquesta necessitat. Els foristers que venen no aprenen l'alguerès: ja no els hi serveix. La llengua oficial és l'italià i per això la llengua local es troba en perill de desaparèixer. P. - Quin futur creu que té el català al Alguer? R. - Depèn dels joves. Els vells, aquells que sempre el parlen, són sempre més pocs. I joves que només parlen alguerès ja no n'hi ha. Doncs resulta que els joves, tots, són italoparlants; entre aquests, n'hi ha que aprenen també alguerès, però només algueresparlants crec que no n'hi ha. Teniu en compte que per a la majoria de la gent alguerès és una segona llengua, no la principal. Jo ho veig molt difícil arribar a una situació com la vostra, on la llengua serveix per la vida de cada dia. Aquí, jo crec que el futur serà de conservar la llengua, estudiar-la i practicar-la, però sempre en àmbits restringits. P. - Creu que els joves parlen el català? R. - Fa pocs anys que l'alguerès ha entrat a les escoles de forma experimental. A finals de l'any passat han aprovat una llei de Sardenya que dóna una miqueta d'oficialitat. També s'han criat associacions on els joves participen directament amb estudis i activitat per la defensa de la llengua. Puc dir que si d'una part la llengua s'està perdent, de l'altra veig que mai com ara hi ha estat tants joves amb un interès tan gran vers aquestes problemàtiques. Pel que fa a l'ús de alguerès a les escoles, haig de explicar que només hi ha unes hores on es pot estudiar la llengua, i ni tant sols a totes les escoles. Doncs, una situació molt diferent de Catalunya, on la llengua catalana es fa servir per estudiar altres coses... Aquí cap escola en català. Només s'estudia com segona llengua. P. - Podria explicar-nos alguna o algunes de les histories de l'Alguer? R. - Bé, dues coses que sempre recordo amb plaer. En el segle passat va venir a Sardenya un viatger català que tenia algun encàrrec oficial. Arribat al'Alguer es va sorprendre en trobar-hi tanta gent que parlava la seva llengua. Havia entès d'aquestfet però no pensava que fos així. Des d'aquell moment en va estudiar la situació i gràcies a ellexisteixen uns documents que en parlen. El seu nom era Eduard Toda i Güell, i des d'aquellmoment es varen crear les modernes relacions que existeixen encara avui entre Catalunya i l'Alguer. En la història d'Eduard Toda hi ha un fet curiós. Un dia, quan sopava en un hostal, la senyora que li portava el menjar va entendre que parlava com ella, i com que no podia ser que un estranger pogués parlar alguerès, li va demanar si era fill d'aquell capità d'artilleria que se'n va anar des de feia anys. Quan en Toda li va dir que no, que venia de Barcelona, la senyora li va preguntar, "Perquè, hi ha gent a Barcelona que parla alguerès ?", la resposta fou "Tothom". Ella no ho volia creure! Una altra cosa... que però va passar a Barcelona. El meu sogre, un home gran, la primera vegada que va anar a Barcelona: li semblava estrany que el seu dialecte de casa, el que havia emprat només en família, pogués ésser entès de gent no algueresa. Acabàvem d'arribar que a l'empleat del banc que li canviava els diners, li va demanar: "Escolta, ma tu ja mos comprens quan te parlem així ?" - "Perfectament!" va ser la resposta. Sols en aquest punt va ésser satisfet: "Alhora ja teniu raó!, que ja mos comprenen... (ja ens entenen), mira qui (quina) cosa! ", així que era emocionat pel fet de poder parlar en alguerès amb foristers (catalans), i que tots l'enteneven... "MIRA QUI COSA...!" P. - En quina zona de l'Alguer viu? Expliqui'ns alguna cosa d'allà R. - Fins a 8 anys vaig viure a un poble petit (Fertília) que es troba a 5 Km des de l'Alguer. És unpoble on van establir-se molts pròfugs (es diu així?) que venien de l'Ístria i de la Dalmàcia (ja us n'he contat bastant, amunt, oi ?). Després de casar-me, vaig anar a viure a l'Alguer. Però treballo a la ciutat de Sàsser, 35 Km des de l'Alguer. p. - Què ens recomanaria de l'Alguer per visitar? R. - Sense cap dubte la ciutat vella. És tracta d'un centre històric que fa enveja a molts pobles de l'Illa. Sort que finalment en aquests darrers anys han començat a arreglar-lo i mantenir-lo com cal. La resta de la ciutat (la part nova) no té absolutament res de remarcable: es tracta d'una ciutat moderna com qualsevol altra. I parlo de ciutats petites, no heu de fer comparacions amb ciutats grans com Barcelona. I una altra cosa bonica que tenim és el mar i les platges. L'Alguer és una localitat turística que a l'estiu s'omple de gent de tot arreu. P. - Que ens pot explicar a nivell cultural? R. -Us vull contar què passa aquí a l'Alguer des d'aquest punt de vista. La majoria dels que parlen alguerès no el saben escriure. L'alguerès no té cap oficialitat, no es va ensenyar en les escoles, només ara ho comencen, però encara molt a poc a poc, i aprendre'n la gramàtica i les seves normes, depèn només de la bona voluntat dels que ho volen fer. Fins fa uns anys hi havia gent, també de cultura, que volia imposar la línia cultural segons la qual l'alguerès es devia escriure així com es llegeix, és a dir amb les normes de la gramàtica italiana, perquè almenys l'italià sí que tothom el sap escriure. Tingueu en compte que en l'alfabet italià no existeixen aquestes lletres: J, K, W, X i Y. Doncs el que vosaltres dieu "KE" aquí es diria "CHE"; "panxa" es diria "pancia", el que dieu "akeixa" aquí seria "achescia", "calla" seria "caglia" i "minyó" seria "mignò", tot per pronunciar en la mateixa manera. Us faig un exemple: ...................................................................... Pé vus fé cumprendra ara estic ascrivint l'algarés sagon achescia linia cultural. Vus puc assaguràche escrit ascí, an anchí ar'alghé, cara u ta cumprén. I ancara calchi u, calchi volta sa posa a scrira an achesc modu. I quan iò vec coses ascritas ascí, ma fanan rira, pe cò damostran l'ignoranzia de achescias palzonas. ....................................................................... Us el tradueixo, per si no heu entès: Per fer-vos entendre, ara (abans, no ara) estic escrivint alguerès segons aquesta línia cultural. Us puc assegurar que escrit així (no així..., com abans) aquí a l'Alguer, tothom t'entén. I encara hi ha algú, de vegades, que es posa a escriure en aquesta manera. I quan jo veig coses escrites així, em fan riure, perquè demostren la ignorància d'aquestes persones. I us puc assegurar que la majoria dels algueresos entendrien PERFECTAMENT allò que he escrit abans en aquella forma tan estranya. Tot això us podria semblar estrany, però us asseguro que no és teoria. És veritat que en passat certs algueresos volien fer així i encara avui algú ho fa. Vosaltres entendríeu un llibre escrit en aquesta manera ? A l'Alguer ja en podeu trobar (sic!). P. - Tenim entès que l'agost de 1997 va passar les vacances a Barcelona i va visitar l'IMAX tal com publica el diari AVUI, entre d'altres coses diu que És catalanoparlant sense entendre el castellà. Quanta gent creu que hi pot haver amb el mateix cas? R. -Si voleu saber, dels que parlen alguerès, quants n'hi ha que no entenen (i no parlen) el castellà ? Doncs és molt fàcil: el 100%. Aquí el castellà no el parla ningú: no necessitem conèixer-lo. A què ens serveix ? Si però algú el coneix, és perquè el va voler estudiar, però com qualsevol altra llengua estrangera. Doncs, hi ha algueresos que parlen també angles, o francès o alemany... i en aquest sentit també Hi haurà algú que podrà parlar castellà... però com qualsevol altra llengua estrangera. P. - Pensa que és important mantenir vives les relacions entre l'Alguer i Catalunya ? R. - I tant. No només amb Catalunya, sinó amb tots els Països Catalans. Quan a Catalunya el català no es podia parlar, l'Alguer venia vist amb il·lusió pels catalans: un poble lluny de Catalunya on el català es podia parlar en plena llibertat i on les quatre barres onejaven serenes sobre la torre més alta de la ciutat. Ara que el català del Principat ja no està en perill, és la ciutat de l'Alguer que ha de mirar sempre vers Catalunya, sobretot per prendre exemples en la defensa de la llengua i en les maneres de fer-la viure cada dia. Fins fa pocs anys per algunes activitats importants, com l'editoria, es devia anar a Catalunya. També els primers discos amb cançons alguereses van ser editats per la casa discogràfica "Edigsa" de Barcelona. Catalunya, doncs, representa per l'Alguer un punt de referència on poder trobar -entre altres- recursos de tota mena (també financers) en la tasca de defensa i recuperació de l'Alguerès. Un important punt de referència que tenim a Catalunya és l'Associació "Amics de l'Alguer" de Barcelona que des de molts anys treballa i fa de pont entre les nostres comunitats. Des d'alguns anys també Òmnium Cultural de Barcelona ha obert una seu aquí i té el mèrit d'haver donat a molts joves la possibilitat de treballar en defensa de la llengua. Gràcies als "Amics de l'Alguer" s'han editat obres literàries molt importants, com el Diccionari Alguerès del Mn. Josep Sana i altres. Molts catalans han també pogut escoltar cançons alguereses de viva veu, gràcies a les mostres de cançons que la mateixa Associació va organitzar fins fa pocs anys en ciutats del Principat. I, en fi, no hem d'oblidar que l'Alguer finalment té el seu espai important a Internet. Gràcies al Vilaweb de Vicent Partal tenim un nostre espai, que sota la direcció d'en Gustau Navarro acosta l'actualitat algueresa a la resta dels Països Catalans, i les informacions resulten disponibles a nivell mundial - http://www.vilaweb.com/alguer/ Doncs és possible tant des d'Austràlia com des d'Amèrica conèixer el que passa aquí. Això al principi podria no semblar gaire útil. Però sobretot és important que arreu del món se sapi que la variant algueresa del català existeix i que hi ha molta gent que treballa per a la seva defensa, de manera que l'alguerès no esdevingui només un record sinó continuï a ser quelcom de ben viu i present en la vida de cada dia. |